Travessa atlàntica. 1a.part - De Girona al "Menenes"

Aquest es el relat d'un somni que es va fer realitat, una aventura, un viatge que jo considero excepcional, perquè en la vida no es presenten gaires oportunitats com aquesta, o be les que es presenten no les podem o o no les sabem aprofitar, semblen quimeres, sempre tenim les obligacions que ens ancoren; la família, els negocis. Es difícil decidir-se i fer el pas... Per aquells dies devia tenir el astres ben col·locats, i molt favorables, i va ésser possible quadrar el cercle per emprendre l'aventura.

Els fets son de l'any 1985, per tant ja han passat 24 anys. En conservo els records d'alguns episodis molt vius i clars, però d'altres s'han esborrat totalment. La meva memòria es molt minsa i si basés aquest relat confiant en ella, sortiria un nyap... i no parlem de dades, dates i xifres... no tindria cap precisió. De sempre, conscient d'aquesta mancança, he sigut home d'agenda i de prendre notes de tot. En aquest cas vaig portar un diari de viatge amb tots els esdeveniments importants i les principals dades de la navegació. He gaudit molt al rellegir-lo per poder escriure el que teniu a les mans.

No espereu cap creació literària per a la qual no en tinc cap capacitat, son simplement els records d'un viatge escrits a la meva manera. La part de la navegació encara no apareix en aquesta primera part, perquè tot just arribarem al vaixell, i tampoc entrarem en qüestions personals dels diferents companys del viatge... seria arriscat, i caldria entrar en judicis particulars als que no tinc cap dret... a mes, per el mateix motiu, en els diaris no els hi vaig registrar. Entraria en el el camp de la meva mala memòria. Crec que tenen mes interes les anècdotes del propi viatge i les de la navegació. El diari s'inicia el 30 de març del 1985 i va finalitzar el 5 de juliol del mateix any, tres mesos i cinc dies, amb aquesta durada, es clar... son molts els esdeveniments i dona temps a que passi de tot !.

Tot va començar... ja hi som... això no està registrat i... no me'n recordo! No es important... uns quants mesos abans, en una conversa amb en Nando Muñoz, (metge, i expert navegant amb moltes milles a l'esquena, i amb molts contactes en el “mundillo” de les grans travesses nàutiques i de les tripulacions), conversa segurament produïda en el si de l'AGAM i en la que hi va sortir el comentari que un vaixell d'un conegut seu necessitava tripulació per traslladar-lo des de el Brasil, fins a la seva base, el port de l'Aiguadolç de Sitges. Es podia participar en diferents etapes, del Brasil al mar Carib, del Carib a les Açores, i el darrer salt a la península Ibèrica.

La proposta era un autèntic caramel per els que en apassiona el mar i la navegació. La idea em fascinava... travessar l'oceà... els blaus immensos... nous horitzons... dies i dies de cel i mar, camins per l'aigua... milles i milles... tot allò que ens ha fet somniar tantes vegades. I com el somni de fer la volta al mon a vela... ja anava quedant clar que per a mi, era una utopia, però... aquesta escapada era diferent i... possible ?... i perquè no? La proposta era per a un mes i mig o dos per a tota la travessia. Era qüestió d'organitzar-se. La família, segurament tips de sentir-me somniar truites amb els meus viatges (virtuals) qui sap per on... em varen donar l'impuls principal i la feina... amb esforç es podia organitzar. En aquells dies disposava de col·laboració molt eficaç, i a mes... tots som necessaris però ningú es imprescindible !

En Nando garantia i coneixia be el Menenes, un Nautor's Swan 441, disseny Ron Holland, construït a l'any 1980, de 13,52 mts. d'eslora i 4,06 mts. de mànega. Era propietat del Dr. Quique Bassas (cirurgià plàstic de Barcelona) i la seva dona Menenes (que donava nom al vaixell); grans afeccionats a la navegació i que inicialment el tenien dedicat a regates d'altura i des de feia un cert temps el mantenien navegant per diferents parts del mon, amb el seu patró i amic, en Jano Jimeno, i quan les seves obligacions els hi permetien feien una escapada i passaven uns dies navegant (al moment d'arribar nosaltres al vaixell, feia pocs dies que la Sra. Bassas havia passat una setmana navegant per les costes de Bahía). Evidentment per fer els trasllats el patró precisava de tripulants, i d'aquí en venia la recerca i l'oportunitat.

Resolts els inconvenients... no era qüestió de pensar-hi mes, fil a l'agulla... i ja estic embrancat en la que tenia que ser l'aventura, en majúscules, de la meva vida... una travessa atlàntica !!!

Varem començar amb el viatge cap el Brasil. Per economitzar al màxim varem escollir l'agencia de viatges francesa “Novelles Frontieres” que era la millor opció d'aquells dies; especialitzada en viatgers de motxilla i carmanyola. El viatge ens costava una tercera part del que figurava en el bitllet oficial. El sistema era, utilitzar transportistes de tercera divisió que no aconseguien omplir els seus vols regulars (encara no s'havia inventat els vols “low cost”). Amb la gracieta que, no et comunicaven fins a darrera hora quina seria la companyia, ni les escales que serien necessàries per arribar a destinació; simplement et garantien arribar al lloc. En aquest cas ens va tocar Royal Air Marroc, que ens va fer saltar com les granotes, de Barcelona a Tànger, d'allí a Casablanca, i finalment el vol intercontinental cap al Brasil.

L'expedició des de Girona la composava la Dra. Teia Pascual, el Dr. Nando Muñoz, (ells tenien previst navegar fins el mar Carib), i jo... empernat en creuar l'Atlàntic... En el vaixell tenim que trobar-hi el patró i altres tripulants reclutats in situ i que encara no coneixem.

El vol es mol tranquil, un 737 de Royal Air Marroc en una hora i mitja ens porta de Barcelona a Tànger. Es un aeroport petit, brut i mal organitzat.(1) Tenim que peregrinar per diferents departaments per recuperar les maletes que al capdavall surten per el lloc mes inesperat. (No hi havien cintes transportadores) 

Com que tenim un cert temps per esperar l'altre vol, ens aconsellen deixar l'equipatge allà mateix... Nooooo, gràcies!... ja les guardarem amb nosaltres! I tanta comèdia per tornar a prendre el mateix avió cap a Casablanca! Els hi perdonem tot; el personal es amable i servicial, i fan un té amb menta tant extraordinari que si no ens venen a buscar perdem l'enllaç (la megafonia tampoc funcionava!) a mes, estem de vacances!

A Casablanca, hem fet el trajecte de l'aeroport a la ciutat (uns 30 kms.) amb un matrimoni català que s'ha ofert a portar-nos amb un cotxe llogat. Sense suspensió, masegats, però ens deixa a porta de l'Hotel Al Mansour, de gran aspecte i moltes estrelles, però molt despuntades... orfe de manteniment i de neteja(1). Tenim una nit i tot un dia pel davant.

El dia següent el dediquem a visitar la ciutat vella; la Medina i el mercat, que te el pintoresquisme de les ciutats àrabs; colors i olors, tant a prop i tant diferents!. Hem “contractat” un guia peculiar, en Said, un noiet d'uns divuit anys que destaca de l'eixam de venedors-perseguidors-mangaires de totes les edats que no ens deixen fer ni un pas tranquil·lament; ha tingut mes psicologia que els altres i després de declinar-li totes les seves ofertes ha entès que érem un altre tipus de turistes.

Sense ell, (que hi viu amb la seva família) el recorregut per l'immens laberint que es la Medina no hagués estat possible... ni aconsellable; l'hem convidat a dinar i ens ha portat a un menjador, no de turistes, en el que hem gaudit d'un àpat amb autèntic sabor local. Aquest noi ja ha sigut deportat de França dues vegades, intentant entrar com a polissó en un vaixell; ha passat varies vegades per les presons del seu rei i encara en aquells dies portava la intenció de tornar-ho a provar; qui sap a on para avui dia, amb la seva vida a salt de mata i obsessionat per arribar a Europa. Desitjo que hagi tingut tota la sort del mon... era un bon xicot !

De la ciutat moderna hem fet una visita reglamentaria, el Rick's Cafè, als baixos de l'Hotel Casablanca, totalment decorat amb fotos de l'Ingrid Bergman i l'Humphrey Bogart. Però en Sam no ens l'ha tornat a tocar...! (Tampoc tenia res a veure amb l'original del film... que mai va existir... però l'ambient donava “el pego”. Vil publicitat!)

El primer d'abril tenim la sortida del vol. Un immens Jumbo Boeing 747, molt modern i nou per aquells dies i que incomprensiblement feia molta pudor de cabres; (serà que havia traslladat el ramat d'algun xeic?)... però, un cop el nas ple... viatgem còmodament, al disposar de molts llocs lliures, i podem dormir estirats entre varies butaques, que ens fa mes curtes les nou hores del vol.

Arribats a Rio de Janeiro, ens instal·lem a l'Hotel Monte Blanco, econòmic i senzill, però ben situat; tenim a poca distancia una parada del metro i a prop la platja de Flamengo que dona nom al barri. (Una pega... els martells pneumàtics de les obres que fan en un vell teatre, just en front, no ens deixen descansar, de dia es clar... les càlides nits tropicals son per sortir a la fresca... )

La primera feina que tinc es anar a canviar moneda, em calen cruzeiros, baixo amb el metro a l'avinguda Rio Branco, al centre, busco una oficina de canvi, i tinc el primer gran ensurt. Amb un bitllet de 100 dòlars em donen tal quantitat de cruzeiros – exactament, 450.000,- que no se físicament com portar-los, omplo totes les butxaques i encara en queden un munt per traginar, que acaben dins la camisa. Quina sort... jo no tenia bitllets petits i ells no en tenien de grans! I això en una ciutat en la qual ja t'advertien que no convenia fer cap ostentació i a no ensenyar mai “la pasta”, però arribo ben inflat, a l'hotel per descarregar la morterada, sense cap incident. La sort dels novells!.

Ens quedem tres dies i mig a Rio que aprofito per fer turisme i visitar la ciutat, que realment es molt bonica. La Teia i en Nando, que ja la coneixen, son uns “forofos” de la platja a la que dediquen moltes hores; però sempre ens apleguem per sopar i sortir. Jo faig el típic turista... pujar al Corcovado, al Pao d'Açucar (del que en conservo una imatge fabulosa amb la visió de la ciutat a la posta de sol, amb la badia de Guanabara mentre els llums es van encenent... uaaau !). Recorre les platges... Flamengo, Botafogo, Copacabana, Ipanema, Leblon... Estan totalment integrades a la ciutat i l'han fet famosa.

Veure i admirar les “garotas i meninos” de tuti colori, des de negre batanga fins a la pell blanca, passant per tota la gama de tonalitats, que hi donen la nota exòtica. En el Brasil, la barreja de races entre blancs, indis i negres ha creat un exemplars humans extraordinaris, i en tot el país es dona gran culte a la bellesa física. He fet una escapada a Niteroi, a l'altre costat de la badia de Guanabara amb un modern hidroala que fa ràpidament el trajecte; la tornada la faig amb un ferry normal per gaudir de la vista de Rio des de la badia. Guapa, guapa, guapa!

Fa molta calor i cal prendre molt suc per hidratar-se. Som al lloc adequat... sucs de tota mena de fruites ens ajuden a passar la forta xafogor i ens fan gaudir. M'agrada molt el “melao” amb “leite”, i els suc de coco verd, obert allà mateix, i els de canya premsats al carrer amb un giny tot curiós... i no gaire higiènic. I els vespres... a gaudir de les “caipirinhas”, que ningú les prepara com allà. Es el país, tenen la millor “cachaça” i les “limao” que li donen el seu sabor tan especial

El dijous, dia 5, sortim cap el nord-est, amb un autobús amb “leitos” (lliteres), tenim els seients reservats, perquè l'oferta es de poques places. Ensurt al arrancar... anem en direcció contraria... cap el sud-oest ! Demanades les explicacions al xofer, resulta que anem al taller de la Cia. per una avaria mecànica que cal resoldre. Perdem poc temps, i ara si... anem a rumb, travessant la badia de Guanabara per el gran pont, mentre passen grans vaixells per sota, espectacular!

El viatge es força còmode, la carretera va paral·lela a l'Atlàntic que entreveiem de lluny, separats d'ell per els grans cultius de canya de sucre(2). A l'esquerra ens van quedant unes muntanyes que no semblen molt altes; i de tant en tant travessem unes zones de bosc i d'altres amb prats pasturats per infinitat de vaques, també travessem uns quants rius molt cabalosos i com a curiositat veiem algun “morro” (nom que donen a les grans floracions de roca, tipus el Pao d'Açucar, i que ni han molts per tot el país). Quan es fa de nit, les butaques prenen posició horitzontal o quasi i podem dormir relativament bé, sotracs a part...

De bon mati arribem a Eunàpolis, on ens cal canviar de bus, ara sense "leitos", per fer els 65 kms. i arribar-nos a Porto Seguro, la nostra destinació. Uns coneguts den Nando o de la Teia, als que hem portat uns encàrrecs des de Barcelona a Rio Janeiro, estan iniciant un complex turístic en un indret anomenat Arraial d'Ajuda, prop d'aqui i ens han convidat a passar-hi uns dies. 

Per arribar-hi ens ha calgut travessar un riu molt ample amb una barcassa que porta una furgoneta travessada de babord a estribord, sobre un parell de taulons, sobresortint per la borda a cada costat. La veiem a l'aigua... peró ha desembarcat sense gaires problemes gràcies a la perícia del "maquinista do carro".

El lloc es realment pintoresc, amb casetes molt senzilles, pintades de “tuti colori” i amb aspecte de aprendre a rebre turisme(3). Al mig dia per pocs diners ens atipem de “camaroes, peixe i batatas fritas”, Disposem de “servei”; un negre (com la majoria d'habitants de l'estat de Bahía) de vint-i-tants anys, un noi, be... es un dir... perquè d'entrada ja ens diu que li diguem... Princesa !, i el primer que fa a tothom es ensenyar una enorme cicatriu que te a les natges, produïda per un cop de matxet, donat per algun masclista intolerant. Aprofita per mostrar la mercaderia! Vesteix túniques i vestits llargs... que l'afavoreixin... es una autèntica monada. Es deleix per fer-nos tota mena de serveis... el que vulguem, vaja... Neteja, ens fa la compra, ens cuina... i ens sisa tant com pot... Sempre sabem on es, perquè tragina un bon constipat, i no para de esternudar!

Tota la zona es un autèntic paradís; estan construint uns bungalows de fusta, tipus caseta de càmping amb nivells interiors, molt ben enginyats i còmodes; fets amb fustes tropicals de la zona. Està a quatre passes d'una immensa platja protegida del mar Atlàntic per una barra de corall blanc que la protegeix i que sobresurt amb la marea baixa. Les platges son tan llargues que hi practiquen esquí nàutic remolcats per vehicles tot-terreny, lo mai vist...! El paisatge es totalment tropical, amb la vegetació exuberant, palmeres inclinades sobre el mar... totes les games del verd. El paradís devia estar molt prop d'aquí!

Ho hem de deixar; tenim ganes d'arribar al Menenes a Salvador de Bahía i desfer-nos de tot l'equipatge que arrosseguem. No aconseguim bitllets per al “leito”, I tenim reservats per la “segunda feria” (dilluns) en el bus normal.

Dimarts 9 d'abril. Son les set del mati, fa una hora acabem d'arribar a la Rotoviaria de Salvador, han sigut dotze hores de sotracs per fer els 750 kms. des de Porto Seguro; i no ha parat de ploure des de ahir. Estic guardant els equipatges davant del Club Nàutic, d'entrada no hem trobat el vaixell, i en Nando i la Teia l'estan buscant en un altre Club. Triguen molt i per fi arriben en un taxi; resulta que el vaixell l'han traslladat al port comercial per el mal temps i que el CN estava poc resguardat. Esperem sota el mercat del port a que arribi la Zodíac auxiliar. Arriben a peu, en Jano el patró, i el “Pequeño Luís” (4), un dels tripulants. Presentacions de rigor. El Menenes està en zona militar, cal anar-hi per mar, el motor de la zodíac no funciona be i tenim que remar i fer varis viatges a pluja batent; son les 12 del migdia, per fi... el "Menenes" !!! Col·loquem les pertinences... ja hem arribat a “casa”.

NOTES

(1) Aquests comentaris sobre l'estat de les coses cal situar-los en el seu moment, a l'any 1985. Avui dia no dubto que tot es completament diferent.

(2) Brasil era en aquell moment pionera mundial en la fabricació de combustibles no fòssils, utilitzant alcohol obtingut de la canya de sucre com a combustible; fent una modificació al carburador dels motors. I que representava un xoc olfactiu al trepitjar el país per primer cop. A la nostra terra, si et quedes ensumant l'escapament d'un motor et pots quedar difunt; allà et pots quedar ben col·locat... sense passar pel bar !.

(3) He pogut veure per Internet aquesta zona actualment, i està completament desconeguda per les urbanitzacions i construccions que s'hi han fet. En aquell moment era una zona amb moltes possibilitats però totalment verge.

(4) “Pequeño Luís” o “Xispa”. Eren els motius que tenia en Louis Toledo, francès, de Grenoble, i mecànic d'ofici (Les persones que em coneixen, saben de la meva talla petita, però el rècord de petit era seu, d'aquí el malnom). Talla a part, una molt gran persona, un excel·lent company i un tripulant molt hàbil, amb capacitat de resoldre qualsevol problema de mecànica o electricitat a bord. Sense preu per a una llarga travessia.

Continuarà a la 2ª part. De Salvador de Bahía al Mar Carib

Mapa de la 1a. part

Publicat a l'Exocetus Volitans nº 22 de l'any 2009

Segueix l'àlbum de fotografies