L'any 1961 vaig anar a
fer “el servici” (com en diu el Tomeu Penya). I en el sorteig de
destinacions, tal i com es feia en aquells dies, a quatre nois amb el
mateix cognom, Sureda, ens va tocar anar a l'exercit de l'Aire i
destinats a la Zona Aérea de Canàries. Un
Sureda, ja no va viatjar amb nosaltres i no en varem saber res, un
altre es veu que tenia alguna malaltia i al cap de pocs dies d'estada
per l'hospital militar l'enviaren a casa. El tercer Sureda era ben
boig... o se'l feia... (jo, sempre ho vaig creure aixis) amb tant
d'encert. Es feia venir uns atacs, tan convincents, que veient que no
en traurien res, i com érem una quinta molt nombrosa, als tres mesos
i poc, també el van retornar cap a casa seva. I aixis vaig quedar
com a únic representant del cognom Sureda de la meva quinta en
aquell indret. Enviat a l'illa de Gran Canària, en un viatge
interminable amb trens “borregueros”
(dels de fusta d'abans) i fent mil aturades. La cirereta del pastis fou el final. En un petit vaixell de càrrega i en tres interminables dies
i nits ens va portar des de Cadis a Las Palmas de Gran Canària(1)
Aquesta part te suc (mai
mes ben dit)... cal explicar-la. No varem tenir una bona travessia, mal temps, i
amb la mala mar, els militars per por a perdre algun dels seus
soldadets, no ens permetien estar per la coberta i pretenien
tenir-nos confinats a les bodegues de càrrega, que havien adaptat
fent un empostissat sobre la sentina, i sobre la qual hi havien les
màrfegues per dormir... i per estar-hi? Si aquella clova de nou
hagués navegat planera... encara. Peró amb el balanceig inacabable,
el suc de la sentina, els vòmits i tots els líquids inconfessables
junts, creaven un ambient impossible de respirar. Els quatre gats
que no ens marejàvem procuràvem estar per la coberta o per les
parts altes del vaixell on es podia respirar, fins que ens descobria
algun militar que no estava gaire marejat i pretenia retornar-nos a
la bodega. Recordo molts camins de baixada i de pujada. Mai varen
aconseguir mantenir-me mes d'una poca estona en aquell antre. El
mareig era general, i els vigilants, oficials, sergents i caporals
també tenien feina per anar a cridar “a Sant Josep” per la borda... i
corrien a estirar-se al seus catres. Unica posició sostenible per a
la majoria... l'horitzontal!
Aquestes circumstancies
varen fer-nos conèixer amb el que seria l'amic entranyable de tota
la mili, en Jordi Gifra. Afeccionats al muntanyisme havíem fet la
mateixa pensada, portar-nos el sac de dormir per a futures excursions
per l'illa. I junts varem descobrir el lloc ideal en el que ningú
ens venia a molestar i es podia respirar aire pur... instal·lar-nos
en els nostres sacs i amagar-nos davant els molinets de pujar les
ancores just a la mateixa proa. El fort moviment amunt – avall feia
que ningú s'hi acostes, i si algú de la tripulació ens va veure
des del pont, cosa molt possible, s'ho va callar i varem poder fer-hi
la major part del camí tranquil·lament, sense imposicions. Amb
petites escapades a les latrines que eren unes simples construccions
de fusta, penjades per fora de la borda, amb uns graons d'accés, que
pocs s'atrevien a utilitzar per la por que els feia la seva
precarietat, i per tant... s'ho feien a les bodegues! Aixis
estaven de galdoses...! (D'aqui el suquillo anterior)
Igualment al menjador... com que érem pocs usuaris, no feien grans cuinats.
Teníem però a l'abast una immensa perola d'ous durs i una verdadera
muntanya dels típics xuscos casernaris, o sigui, que gana... no en
varem passar però... si dura mes dies, acabem tots grocs i criant
plomes... per exces d'ous!
 |
| A la porta de la Base (1962) |
 |
| Un Grumman Albatros H-16 de la mateixa època |
En aquest indret vaig
passar uns mesos fins que els canvis de lleva varen permetre millorar
la destinació, cap a l'Estat Major de l'Aire. En un edifici recent
construït en una nova zona de la ciutat. En el qual hi feinejàvem
nomes als matins (excepte guàrdies de tan en tan). Era com aquell
que va a l'oficina...! Hi havien mes comandants que soldats!
L'aviació no necessita gaire tropa i els que la formàvem tots
teníem alguna especialitat. La meva va ser la de “escriviente”;
per tan les meves guàrdies eren... de màquina d'escriure.
 |
| Estat Major de la Zona Aerea de Canarias a las Palmas de Gran Canària (Tal com era el 1962) |
 |
| Amb companys de mili al terrat de la pensió (2n. per la dreta) |
Ens quedava però... una
petita molèstia. Cada mati teníem que anar a la caserna, per
presentar-nos i passar llista. La caserna era de recent construcció,
i estava situada en una zona recent urbanitzada de la ciutat.
Curiositat... l'únic càstig que vaig rebre en tota la mili va
ser... anar a dormir una nit a la caserna! I quan varen apagar el
llum... varem sortir per una finestra i com que encara tot estava
sense tanques ens en varem anar tranquil·lament a casa... que no era
gaire lluny d'aquell indret.
Fins que hi varem trobar
una curiosa solució... inscriure-nos en un equip de rem, que
entrenava cada dia al mati a la mateixa hora que passaven llista, i
així quedàvem alliberats d'aquesta obligació. Oli en un llum!
Millor remar per el port que anar a formar al pati. I aquí...
curiositats de la vida... es va produir el fet mes sorprenen...
l'aviació ens va ensenyar a remar! Cada matí al port, sortíem
des de la base d'hidroavions que ja coneixíem i era on hi havien les
embarcacions... i a remar s'ha dit! Un pesat bot de fusta d'uns 8
metres d'eslora, tres remers a cada banda i un timoner. Un cop
agafada la tècnica, teníem que competir entre els nostres propis
equips, per seleccionar-ne el millor. Aquest tindria la tasca de
competir durant les festes del Carme amb l'equip seleccionat per els
veïns de la Base Naval de la Marina. Era una competició que despertava moltes
passions a tota la ciutat, en que tot-hom prenia part per un o altre
equip i s'en feien apostes. El meu equip mai va ser dels millors, i
per tant no ens varem classificar per a la regata final... encara que
tampoc era el que preteníem... (Ni tan sols recordo qui va guanyar
aquell any!) L'objectiu ja l'havíem aconseguit... deixar de tractar
amb els típics caporals i sergents, que normalment son els que
amarguen la vida als soldats.
Fèiem com a la vida civil... cada mati a la feina, a l'Estat Major i prou. I de tant en tant un dia “de guàrdia”... armats amb una màquina d'escriure, una tipica Olivetti M-40. Allà hi havia i respirava un altre nivell. Els oficials de carrera sempre ens tractaven amb molta consideració. Al mig dia, tocava vestir-se de civil(3) i cada u a la seva. Jo, a la meva feina de tardes... però aquesta ja es una altre historia.
Fèiem com a la vida civil... cada mati a la feina, a l'Estat Major i prou. I de tant en tant un dia “de guàrdia”... armats amb una màquina d'escriure, una tipica Olivetti M-40. Allà hi havia i respirava un altre nivell. Els oficials de carrera sempre ens tractaven amb molta consideració. Al mig dia, tocava vestir-se de civil(3) i cada u a la seva. Jo, a la meva feina de tardes... però aquesta ja es una altre historia.
El cas es que la
assiduïtat gairebé diària amb el port ens porta a la segona part
d'aquest relat... els “correillos”(4). Dons els
veiem sovint en les seves evolucions, anades i vingudes, fent les
seves maniobres pel port. Concretament detallaré el que millor vaig
conèixer, el de la fotografia, anomenat el “La Palma”
 |
| El correillo "La Palma" sortint del Puerto de la Luz. Las Palmas (1963) |
Fem un xic d'història.
L'any 1887 es va regular l'explotació de línies marítimes a les
Illes Canàries, fins aquell moment molt aleatòries i caòtiques.
Per Real Decret es va donar a la “Compañia de Vapores Correos
Interinsulares Canarios”, que era una filial de l'anglesa “Elder
& Dempster”. I al 1911, al ser-li renovada la concessió es van
veure obligats a encarregar la construcció de vaixells mes
“moderns”, per donar el servei que els exigien que arribes a
totes les illes.
Es
varen construir en drassanes angleses, els dos primers al 1888, son
el “Leon y Castillo” i el “Viera y Clavijo”. El tercer de la
serie, amb el nº de drassana 192
(tots eren iguals) el “La Palma” es va construir a la factoria
W.Harkess & Son LTD a Middlesbrough,
Gran Bretanya; va quedar enllestit el 10 d'abril del 1912.
Una
diada de trist record! Exactament
el mateix dia que salpava el “Titànic” de Southampton cap el seu
únic i fatídic viatge. El nostre “La Palma” salpava cap
a Bremen per sortir el dia 16 cap a les Canàries.
Quan va arribar el 24 d'abril al Puerto de la Luz de las Palmas de
Gran Canària, es va trobar amb la terrible noticia de la tragèdia
produïda el passat dia 15 a l'Atlàntic nord. La magnitud de la qual
va enterbolir la seva inauguració i la seva primera travessia a
Santa Cruz de la Palma, on va quedar inscrita la seva matrícula
naval
Aquesta serie de
vaixells, batejats com “els correillos negros”, per el color del
seu casc, eren concebuts com a mixtes, per a càrrega i passatge,
eren construïts amb doble casc d'acer, fixat amb reblons, del tipus
anomenat “shelter deck”, (la mateixa construcció utilitzada en
el Titànic). De línia romàntica, proa recta, popa d'espill, i amb
la seva alterosa xemeneia sempre envoltats d'una columna de fum
espès, que quan navegaven contra vent els tapava l'estela. Realment
i vistos amb la perspectiva dels anys que han passat... tenien un
gran encant!
Vaig tenir la sort de
fer-hi una escapada a Tenerife en un permís d'uns quants dies que
vaig obtenir per Nadal. Era el sistema mes econòmic inter-insular
i... tal com érem, no podíem deixar de pujar al Teide! El veiem
sovint i el repte era molt intens(5). Malauradament
en aquell moment no era prou conscient de la vivència de navegar en
aquell vaixell. Podia haver-ne fet fotografies... avui en tindria un
gran record.
Tenia... perdó, te...
un pes mort de 523 tones, una eslora de 67,10 metres, 9,15 de manega,
5,95 de puntal i cala 3,68 metres. Encara està en restauració la
màquina de vapor alternativa de triple expansió, que li donava 700
cavalls de potencia, i anava alimentada per dues calderes. Tot plegat
movia una hèlix de quatre pales, que li donaven una velocitat màxima
de 11 nusos. Podia portar 190 passatgers i necessitava una
tripulació de 33 homes, necessaris per la càrrega i descàrrega,
calderes, carbonera i marineria. Tot anava a mà en aquells dies! El
desembre del 1950 va ser modificat perquè les calderes fossin
alimentades amb “Mazut”(6)
eliminant part de la tripulació. Ja començava... l'economia contra
les persones!
La
seva historia comença el 1912. Matriculat el 1913, i quasi aturat el
1914 amb l'inici de la gran guerra, per la dificultat en obtenir
carbó, i el gran risc que representava navegar per l'atlàntic, ple
de vaixells de guerra i submarins que ja iniciaven la seva funesta
funció. Finalitzada aquesta el novembre del 1918, inicia una
temporada de pau i amb noves destinacions a les illes, el 1922
inaugura una nova línia a La Restinga, el port mes meridional
d'Europa, a l'illa de Hierro. L'any 1925 està a punt de perdre's al
patir un fort temporal quan estava amarrat al moll a Arrecife de
Lanzarote. Va trencar les amarres i mogut per el vent com una joguina
aborda un grup de tres velers de 20, 18 i 10 tones als qual va
enfonsar... ostres, ostres...! i finalment acabà avarant
dolorosament sobre unes roques. Amb dues setmanes d'esforços el
poden reflotar i es remolcat a l'escar. Amb quatre mesos de treballs,
el deixen com a nou. I ja el tenim de nou navegant per les aigües
canàries, amb alguna que altre singlada a la costa africana.
El 1930 la companyia
propietària es absorbida per la “Compañía
Transmediterránea” que els canvia els
colors de la xemeneia, però respecta el negre dels seus cascos,
quedant clarament diferenciats dels seus “germans” de la
Transmediterrània que sempre son blancs. Es mantenen com a...
“correillos negros”!
El 1936 amb la guerra
civil, queda del costat dels sublevats i continua la seva tasca de
transport per les rutes que te assignades. El 1949 participa en
l'ajuda humanitària i l'evacuació de persones incomunicades al
entrar en erupció el volcà Cumbre Nueva
de l'illa de La Palma, i quedar tallades moltes carreteres de la
zona.
El 1950 es modificat per
utilitzar olis pesats en comptes de carbó.
El 1956 te un abordatge
amb un motoveler de 250 tones. Avaries a la superestructura.
El 1960 un cop de mar li
arrabassa un cap de la coberta que s'enreda a l'hèlix i el deixa a
la deriva, demana auxili i es remolcat al port de Las Palmas.
L'any 1972 es de trist
record per el nostre “correillo”. La Cia. Transmediterrània el
considera desfasat i el trasllada a la línia del nord d'Àfrica,
coneguda amb el malnom de “la ruta del piojo”,
per fer la ruta Ceuta – Melilla. Cosa que cau molt malament als
canaris que a part de debilitar el servei interinsular, sempre l'han
considerat com quelcom de la seva propietat. Esta allunyat del seus
ports tot un any, fins el 1973 que comença la ruta Las Palmas –
Villa Cisneros – El Aaiun. I el 1974 la Puerto del Rosario –
Tenerife, combinant amb visites periòdiques a Villa Cisneros, a la
costa Sahariana.
El 1976, ha de
substituir al mes modern “Ciudad de Huesca”(7)
que per avaria ha quedat fora de servei, i li dona l'oportunitat de
retornar a donar servei a la seva illa. Admirat per els seus
incondicionals “palmeros” als que portava molts records
entranyables de viatges; per estudis, servei militar, casaments,
emigracions i fins i tot potser anar a la guerra. Poc es podia
imaginar en aquell moment, que seria el seu darrer viatge a La
Palma, al seu port de matrícula.
Pocs dies mes tard,
amarrat al port d'Arrecife, la caldera va fer el seu darrer sospir.
Adobar-ho resultava molt car i l'empresa va decidir retirar-lo de
servei, remolcant-lo al moll de Sta. Catalina del port de las Palmas
de Gran Canària.
Aquell mateix any era adquirit en subhasta per la
família Flick(8) amb intenció de convertir-lo en
museu naval, club de mar, casino i restaurant.
No varen comptar però, amb la
desídia, incomprensió i falta d'interès de les autoritats i de la
legislació anacrònica espanyola(9) que els va
posar tota mena d'impediments legals, fins cansar-los i fer-los
desistir. Varen oferir-lo a les autoritats de Gran Canària.
L'ajuntament de Las Palmas acordà comprar-lo el 1982, i destinar-lo
a Centre Cultural. Es va constituir una comissió (podem imaginar...
sopars i moltes paraules !) Mai es va fer efectiva la compra!
 |
| Abandonat al port de Las Palmas |
Finalment la resposta
arriba del Cabildo Insular de Tenerife, que el febrer del 1986 aprova
fer-se càrrec del vaixell. En aquell moment es disparen les forces
vives de Las Palmas de Gran Canària per evitar la marxa del “seu”
vaixell a l'etern rival... Tenerife! Massa tard, la venda ja es
efectiva i es remolcat al port de Santa Cruz el 13 de març del 1986,
al dia següent es posat en sec a l'escar per iniciar la seva
restauració.
Canvis polítics fan que
quedi tota una dècada pràcticament abandonat en la drassana. Fins
que una mica de llum es produeix al crear-se la “Comisión
Correillo La Palma” promoguda per una associació de capitans de
marina mercant i persones interessades en evitar el seu desguassat.
El maig del 1997 es visitat per un equip tècnic de “The Maritime
Trust”(10) i el seu dictamen tècnic confirma el
seu interes i les grans possibilitats de restauració. Recomanant que
la millor solució es... fer-lo navegar!
Es l'empenta definitiva.
El mes de desembre es constitueix l'”Asociación Pro-Restauración
y Conservación del Correillo La Palma”, amb el propòsit d'obtenir
els fons necessaris, convèncer les autoritats, captació de socis i
sensibilització publica. Es van fent passos, el 1999 es constitueix
l'”Escuela -Taller Vapor la Palma” i es comencen els treballs de
recuperació. El vell vapor es converteix aixis en aula pràctica per
a molts joves. El 2002, el Cabildo de Tenerife, com a propietari,
crea la “Fundación Canaria Correillo La Palma” , sense anim de
lucre, amb la finalitat de retornar-lo a la mar, a ser possible amb
la seva maquinaria de vapor. El 2003 s'afegeixen els Cabildos de El
Hierro, La Palma, La Gomera i el de Fuerteventura.
Donant suport a la immensa tasca amb la importància que es donava a
totes les illes per l'entranyable i estimat vaporet. Els treballs mes
importants son iniciats el 2004.
 |
| Iniciant els treballs de restauració. Tenerife 1999 |
A
l'any 2009, el vell vapor torna a la meva vida. Al entrar en contacte
amb un membre de la Fundació que al conèixer el meu interes ens
convida a visitar-lo. A l'abril, aprofito un viatge a Tenerife per
fer-ho. Tinc que confessar que em va emocionar profundament la
retrobada. L'any anterior, el 13 de juny, amb el casc ja restaurat es
va posar l'aigua i portat al lloc en que el varem trobar, a l'antiga
estació del Jet Foil. Guiats per la persona del contacte, que ens fa
una interessant i exaustiva visita privada i ens mostra l'estat de tots treballs. (Veure fotos a tot color)
El
programa era tenir-lo acabat i llest a per navegar el 2012, any en
que s'acomplia el seu centenari. Equipar-lo amb 20 cabines per a 35
passatgers i fer un mini-creuer visitant totes les illes. Dedicant
una part a museu, sales d'exposicions a les bodegues, una sala
d'actes per a 150 persones, biblioteca, cafeteria, etc.
Lamentablement tot va quedar en el projecte. La crisis dels darrers
anys no ha permès acabar-ho a temps, i amb el risc d'eternitzar-se.
Avui poca cosa s'ha pogut avançar. La maquinaria de vapor segueix en
restauració, crec que a Itàlia, sense hèlix, i amb tots els
interior per fer. Es porten invertits mes de 4 milions d'euros i es
creu que cal doblar la xifra per acabar-ho be. N'he fet el
seguiment... i avui està pràcticament igual que en la meva visita
del 2009.
Això
si... es va celebrar el centenari, el 2012. Amb una gran exposició
d'objectes originals... molta musica, premsa, fotos, parlaments...
molts dinars... i moltes bones paraules dels polítics de torn. Sap
greu... un vapor centenari que ha estat testimoni de: dues guerres
mundials, el crac del 29, una Guerra Civil, una dictadura, diverses
crisis econòmiques, nacionals i mundials i... segueix flotant ! No
podem viure la vergonya de perdre aquesta joia de la Enginyeria Naval
mundial.(11) En tot el mon... no en queden !!!
Salvem el Correillo La
Palma !!
Lluís SUREDA i VILÀ
de l’AGAM
Article Publicat al Nº 27 de "l'Exocetus Volitans" el 2014
-Tota
l'informació referent al vaixell l'he obtingut de llibres i les
diferents Webs que he pogut consultar.
Les
vivències formen part dels meus arxius i dels meus records.
-La majoria de fotografies son meves i algunes son obtingudes d'Internet. Es podran veure a continuació, dins el mateix blog.
 |
| En el seu amarrament al port de Santa Cruz de Tenerife (2004) |
NOTES i COMENTARIS
1. Tenia la seva gracia !! Com si no tinguesin sistemes de transport.
2. Hidroavions.
En aquella època l'exercit de l'Aire tenia destinats a la nostra
zona dos o tres Grumman Albatros H-16, que en deien “zapatillas”
per la forma del casc, destinats al S.A.R.
(Servicio Aéreo de Rescate.
I com que també podien aterrar amb rodes sempre estaven a la Base
de Gando. (Al blog hi posaré fotos d'avions de l'època... avui
curiositats!)
3. Vestir-se
de civil.
Ens ho recomanaven els mateixos militars. Es va donar la
circumstancia que varem ser la darrera lleva d'utilitzar l'uniforme
antic, en que la jaqueta anava cordada fins al coll (sempre varem
tenir nomes l'equipament d'estiu, cosa que ens va portar mes d'un
problema amb la Policia Militar al viatjar a la península) La
següent lleva va estrenar el nou uniforme d'aviació; molt mes
modern i elegant; amb jaqueta oberta, camisa blau cel i corbata, a
l'estil americà, gran novetat en aquella època, i l'enveja dels
altres cossos militars. O sigui, que pel carrer no quedàvem gaire
macos i preferien que no s'ens veies gaire. Una gran avantatge per
a nosaltres que ens varem “civilitzar” oficialment.
4. Correillos.
Nom que es donava als petits vaixells de vapor que feien de correu i
durant mols anys, única via de comunicació entre les illes.
5. El
Teide.
Es un volcà 3.718
metres, és el cim més alt de les Canàries, d'Espanya i de
qualsevol altre illa atlàntica. En la seva part mes alta manté
neus perpetues que el converteix en un
repte important per un muntanyenc. Declarat
Parc Nacional des de l'any 1954, (en aquells dies sense cap
protecció real), avui totalment protegit i declarat Parc Natural
Patrimoni de la Humanitat des del 2007, te l'accés al cim
restringit a poques persones. Avui amb un telefèric que et puja
fins els 3260 metres, màxima ascensió per fer turisme. A partir
del qual cal obtenir un permís especial.
-En el nostre cas, ens va tocar fer-ho a peu, pujant
des de “Las Cañadas” a un 2200 metres. Màxima alçada que es
podia fer amb un vehicle. Una ascensió compromesa que requeria
l'us de grampons de gel i en la que varem tenir un descens molt
complicat al auxiliar un muntanyenc madrileny poc equipat que
s'havia trencat una cama i ajudar-lo a baixar del cim. Per
evitar-li patiments, va ser molt dur i lent, encara recordo els
seus gemecs!
6. Mazut. Es un combustible de baixa qualitat,
derivat del petroli, sense refinar, molt espès, que calia
escalfar-lo per utilitzar-lo. Però mes econòmic mol utilitzat en
plantes de generació i aplicacions similars.
7. Ciudad de Huesca.
Vaixell que juntament amb els seu bessó “Ciudad
de Teruel”. Foren construïts a Vigo el 1954, venien a completar
la flota interinsular canària. Aquests eren coneguts com els
“correillos blancos”. Desplaçaven
2036 tones de Registre Brut, feien 79 metres d'eslora. Sempre varen
resultar molt problemàtics, amb moltes avaries i aturades.
8. Familia Flick. Procedent d'Alemanya, instal·lada
a Gran Canària des del 1930. Les diferents generacions havien fet
fortuna i constitueixen de les primeres fortunes de les illes.
Afeccionats i col·leccionistes, tenen un vertader museu particular
de coses de la mar. A mes d'automòbils, dels que han sigut
concessionaris de Mercedes Benz mes de 80 anys.
9. La legislació no permetia la figura jurídica que fes
constar el vaixell com a concessió administrativa i per tant no
podien fer-hi cap inversió, ni pública ni privada, i no hi podien
fer cap activitat ni negoci. (Gran intel·ligència !!)
10. The
Maritime Trust.
Es
una organització benèfica registrada a Anglaterra, fundada el
1970. De gran prestigi internacional, es dedica a restaurar,
preservar i mostrar vaixells britànics històrics. Com el
“Dicovery”, el “Victory” i el “Cutty Sark”. Disposa de
molts bons técnics.
11. Els treballs continuen avui a base de voluntaris de
caps de setmana i hores disponibles, Poca cosa hi poden fer...
tasques de pintura, rascat, manualitats en caps (veure foto al
Blog), petits treballs de restauració, etc. La feina pendent es
molt important, esta aturat a la meitat. I calen inversions fortes.
Segueix oberta una línia de donacions que podeu trobar a la Web de
la Fundació, per Internet.
 |
| Record de la meva visita el 2004 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada