Text. Travessa Atlàntica. 5a. part. De les Açores a la península Ibèrica

19 de juny 1985.    Estem recent arribats a Faial. A primera hora del mati, en Joca ens ha fet un esmorzar de crepes amb mel, (“panqueca”, en brasiler) boníssimes, que amb el cafè “da manhà” i després de tans dies de mar ens retorna a la vida terrestre.

     Amarrats al racó del port d'Horta, juntament amb una pila de velers de totes mides, menes i banderes. En algun punt es poden veure fins a 5 vaixells abarloats⁽¹⁾. Nosaltres estem en un segon lloc, després de canviar varies vegades d'amarratge per les entrades i sortides dels que hi porten mes dies. Negociada la sortida amb el primer, per fi podem deixar el “Menenes” i baixar a terra. La primera impressió... xocant! es el mur de l'espatller del moll, totalment grafiada amb records dels vaixells que passen per aquí. Pintada amb dibuixos, escuts, escrits, grafitis de mil formes i colors, alguns amb molt merit artístic. Cerquem i trobem el del Menenes en la seva anada, el maig del 1982. Decidim que hi deixarem record del nostre pas actual.

     La primera visita es al “balneario” un antic establiments de banys, ara reconvertit en serveis per als navegants. Aquí a tots el navegants ens anomenen “aventureiros”. Per 25 escuts (uns 0,15 €) ens podem dutxar amb aigua...dolça i calenta! Ja n'havíem perdut les sensacións... es el Nirvana. Al cap d'avall, decobreixo que estic menys moreno del que em pensava... em creia que era del sol...!

      A les dutxes tenim una trobada inesperada. Ens apareixen els tripulants del “Rael” que havíem deixat a Salvador de Bahia. Son tres catalans, en Quique, en Lluís, i en Xavier, i també han “adoptat” un brasiler, en Kako. Han fet el salt des de St. Barthelemy i ja fa tres dies que han arribat. Abraçades i les explicades corresponents. Anem a sopar tots plegats i gaudim de les delícies de la terra ferma... Bona teca; ben regada amb un bon “vinho verde do Pico” (aquí, es quasi obligatori). I... cafè expres! De cafetera italiana! Feia tres mesos que l'enyorava! Preus molt econòmics per a nosaltres. Es nota que hem deixat l'influencia d'USA, amb el dòlar a un canvi impossible de 185.-ptes. de l'època. (Veníem acostumats a tenir-lo entre 70.- i 75.- ptes. durant molt temps)

     Segueix l'obligada visita i copes al bar den Peter o Cafè Sport⁽²⁾ Tots els “aventureiros” un moment o altre hi han de fer cap, i no podem ser menys. Aprofitem per fer coneixences. Una parella d'espanyols, en Julio Gargallo⁽³⁾ i la seva parella, la Lola. Son “mega-aventureiros”. Fa cinc anys que naveguen per tot el mon i ara ja van de tornada cap a la seva base a Vilamoura (Portugal). Han fet escala varies vegades aquí i el seu caràcter extravertit i amigable fa que coneixen fins als ratolins. Son un contacte immillorable per moure's per aquí.

     Ens ensenyen el seu vaixell, l'”Spirit of Victory”. Un Bowman 54, amb dos pals, que en Julio es va fer construir a mida (No forma part de la classe necessitada... el noi). Es dels vaixells mes bonics que havia vist fins aleshores. Esvelt i ben guindat! Per a navegar, pot disposar d'una cúpula transparent sobre la cabina de popa. En cas de mal temps, li permet conduir còmodament el vaixell des de l'interior. Una sola persona pot fer-hi totes les maniobres per a trimar el vaixell. Luxe asiàtic! Passar un bon temporal i sortir-ne ben sec ha de ser una passada! Disposen de cabines amb lliteres per a navegar i una d'immensa, per estar a port. Fantàstic!

       Conèixer Faial i la seva capital, Horta, es amor a primera vista! No recordo una terra tan florida, verda i sobre tot... habitada per persones com aquelles! Son d'una cordialitat i hospitalitat fora de lo corrent⁽⁵⁾ El contrast amb el Carib tant “pesseter” o millor dit... “dolater” es total.

       Uns exemples: Cada dia al sortir del col·legi la mainada tenien el costum de passar per els vaixells a recollir les llaunes de beguda buides. Era el seu esport local... tots en feien la col·lecció. Els entusiasmava la quantitat de variacions que podien obtenir dels vaixells amb la gran diversitat de procedències. (Ni podia imaginar que una simple Coca Cola pogués tenir la infinitat de models que ens varen mostrar) El primer dia les donem a un grupet d'ells que ens cau be, son dels mes petits, els mes grans deuen tenir 7 o 8 anys. Ens fan prometre que els hi guardarem les que anem consumint. Han passat puntualment cada dia al sortir del col·legi. Al cinquè dia ens han sorprès al portar-nos unes xocolatines que han comprat amb els seus estalvis... han trencat la guardiola! I ben seriosos... ens obliguen a acceptar el seu obsequi!

   

      Dos. Tenim coneixement que en el periòdic local s'hi fa constar les entrades i sortides dels vaixells, procedència etc. Anem a comprar-nos un exemplar de record per cada u, i ens sorprenen una vegada mes. L'edita per un petit impressor amb una botiga de papereria, que al saber que som dels interessats. No accepta de cap manera que els hi paguem. Increïble! Aquí... els forasters son per exprimir-los!

      Tres. Un servei que hem agraït molt i que aprofitem tant punt arribats, es un petit local del port que renten la roba dels vaixells. No cal entrar en detalls de la falta que ens feia! El porta un matrimoni molt jovenet, i fan un servei molt econòmic. Al recollir la bugada ens enterem, que fa dos mesos que renten sense cobrar la roba d'un tronat vaixell francès amb tres joves peluts que tenim per veïns d'amarratge. Estan pelats (excepte al cap) com a rates i viuen un xic de les ajudes de tothom. El matrimoni ens diu: ...i que hem de fer... no els podem deixar anar bruts pel mon. Aquí, passaria igual... segur...!

       Mes. Un dels dies, tips de veure sempre al davant l'omnipresent illa de Pico. Amb el seu impressionant pic de 2345 metres (d'aquí li ve el nom a l'illa); decidim fer-li una visita i agafem un petit vaporet, que en 45 minuts fa el servei entre les capitals. Un cop arribats, prenem un dels dos taxis que hi han al poble. Demanem preu per a tota la jornada i per visitar tota l'illa, fins el horari de tornada al vespre. El trobem tan econòmic que el prenem sense regatejar.

        Un cop instal-lats a bord, ens porta per el poble fins al seu garatge (!)... Estem intrigats. Ens fa baixar del vehicle i ens explica que per fer aquest servei te quelcom millor. I ens treu un cotxe americà del anys 60, perquè anem mes còmodes, diu. Es immens, i realment anem molt amples. Fem l'excursió voltant el perfil de l'illa i amb una pujada cap al centre, on el volcà encara manté indrets amb una certa activitat. Ens fa de guia, no para mai de xerrar i explicar-nos els mil i un detalls.

        Quan s'acosta l'hora de dinar li diem que s'aturi en algun lloc que puguem menjar be, ho fa a l'entrada d'un petit poble. Busca una taula per ell, mes apartada i no li ho permetem, fent-lo venir a la nostra. (A les meves notes no tinc detall del dinar, però si, de que varem menjar molt be) Quan demanem la nota... quedem petrificats... Insòlit...! ens ha pagat el dinar! Tenia càrrecs de consciencia per el preu que ens havia demanat?... o no s'entén gaire. Peró... si aquell monstre de vuit cilindres devia gastar la meitat del que ens va cobrar!

        De tornada al petit port de Madalena, a temps per el vaixell de tornada, el compensem amb una bona propina (i el perdonem de la pallissa que ens ha donat amb el radiocasset posant tres mil cançons de musica popular açorenya... que acaba avorrint-nos... per excés). Si algú, en algun lloc del mon, ha trobat un taxista com aquest... que m'ho expliqui!

      

      L'endemà es Sant Joan. Tota l'illa es mobilitza per anar a l'aplec de Sao Joao. Es com la festa nacional. Tot està “fechado” i la població quedarà mig buida. Ens venen a buscar amb una camioneta... la del nuvi de la filla de l'Elvira (una amiga d'en Julio, que ho ha organitzat tot)... perquè els amics d'els amics... també son amics! I no cal parlar-ne mes...! I no som pocs... els del Rael i nosaltres. Deu ni do...vuit mes de colla... per anar de gorra.

      La festa es fa en els prats de l'ermita de Sao Joao. Estem convidats a totes les taules i quedem una vegada mes impressionats per la cordialitat de persones que no ens coneixen de res i que ens tracten com a vells amics.

     Aprofitant el transport i que ja estem a mig camí, a la tarda, fem una escapada per veure la caldera central de l'illa. La camioneta ens puja fins un petit aparcament i per un túnel travessem la cresta del volcà. Es surt a un mirador, a la paret mateixa del cràter, a un 850 metres d'alçada. El fons, amb una quasi perfecte forma rodona, queda a 450 metres mes avall. Quedem corpresos per l'espectacle natural. Les pluges han creat un petit llac, i les parets, molt dretes, son plenes de plantes d'un verd tendre i luxuriant a contrast amb el fons negre de les laves.

       La característica volcànica d'aquestes illes es sempre present i arreu. Una matinada en “obsequia" amb un terratrèmol de força 4 i que en fa quatre rèpliques mes. Del qual ens n'assabentem per la premsa del dia següent... estàvem dormint al Menenes com a troncs i des del vaixell no en varem captar absolutament res.

       Estic rebaixat de feina per fer la nostra pintada a la paret de l'escullera. Cada dia hi dedico una estona, enfilat a la part alta d'una escala de fusta, molt precària, que he trobat pel moll. Una senyora gran, anglesa o americana, em vol contractar, tant si com no, perquè ni faci una del seu barco. Ves per on! Potser hi faria la primera pela aquí! Tinc que declinar-ho, ja estem fent els preparatius per marxar i no em donaria temps a res. Si que, a corre cuita en faig una de mes senzilla per als companys del “Rael”. Que en quedi constància del pas!

       Som al 27 de juny del 1985. Al mig dia reprenem la marxa. Desamarrem per ordre invers a com estàvem abarloats. Primer surt el “Rael”, després el “Menenes” i finalment el “Spirit of Victory” que estava a tocar del moll. Organitzem un concert infernal amb tots el medis acústics que tenim a bord. Trompetes, botzines, corns, pitos... Tot Horta es deu haver assabentat del nostre comiat! Molts vaixells que no podem identificar ens contesten i algun vehicle terrestre també. Organitzem un bon guirigall! Hem deixat empremta... o ens ho creiem...!

     Ens dirigim tots tres cap a la capital de les Açores, Ponta Delgada, a l'illa de Sao Miguel. A on pensem fer el darrer repostatge abans de fer l'ultim salt, cada u cap a la seva destinació. El “Rael” a Galícia, el “Spirit of Victory” a Vilamoura (Portugal), i nosaltres que ens dirigirem al Mediterrà. Tenim una previsió de vents petits de proa, i ens disposem per fer a motor les 150 milles que ens separen. Ara rai... per aquest trajecte no ens preocupa el consum.

     Aprofitem la bona mar per a navegar en conserva⁽⁶⁾ molt a prop els uns dels altres. He dit a prop...? Massa... Algú se li acut tirar quelcom al barco del costat. Aquell... no te res mes a mà i... li tira un ou... Xaaaaaf... apa... la coberta feta un fàstic! A siiiiiii...??? Queda immediatament iniciada, i sense declaració prèvia, la guerra de los ovos. (Com han anomenat els brasilers) Tots contra tots! Entre crits i rialles plouen ous per totes les bandes. Rebem un impacte directe en plena santabàrbara; just a al bell mig de la taula...l'esquitxada arriba a per tota la cabina! L'armistici es produeix... quan acabem les existències! Unes dotzenes d'ous ens han deixat les cobertes fetes una porqueria, a punt per fer “velers arrebossats” i sense cap possibilitat de fer-nos una bona truita. Serem rucs! I a mes ens hem buscat una bona feinada; que en durarà tota la tarda. Això si... la pudor d'ous serà permanent fins al cap del viatge. Cal trobar-hi la part positiva, i es que... hem fet neteja a fons, fins a racons impossibles, que bona falta ens feia.

       L'endemà, entrem a port a les dues de la tarda. Tant punt arribats hem anat a fer gasoil i quedem abarloats i amarrats al moll comercial (per falta de marina). Estem a poca distància del “Sagres”⁽⁷⁾, l'imponent vaixell-escola de Portugal que està de visita a la ciutat. La Lola, que s'enrotlla molt be, fa que ens convidin a visitar-lo i els oficials ens obsequien amb uns licors en el seu menjador. Animats... els llancem un repte, entre tots. Com que coincidim en la sortida que serà demà, ho farem tots a vela, i veurem qui corre mes. Si el monstre d'acer o els nostres velers lleugers.

       El dissabte, dia de St. Pere. Fem les darreres compres, (sobre tot... ous) i ens gastem els últims escuts, que a partir d'aquí ja no ens serviran. Sortim a les 12 per al desafiament. Els hem donat peixet... han sortit dues hores abans! Hem vist les seves maniobres a port, molt lentes. Quan som a la bocana, el podem veure a un parell de milles... això si, amb tot el velam desplegat. Una estampa marinera molt bonica i pintoresca. Bonic... bonic de veure!

     Tenim un vent de popa de 8 a 10 nusos que ens fa volar. Anem tots junts fin l'extrem de l'illa, a partir d'allà cada u prendrà el seu rumb. El “Rael” es desvia a babord i es dirigeix cap a Vigo, i es va allunyant i perdent de vista. L'”S.of Victory” porta el mateix rumb que nosaltres, però en Julio no es trobava gaire be i com que el porta la Lola sola, no força gens el velam i es va quedant per la popa. Prenem el testimoni; el repte queda per nosaltres. Estem tots connectats per VHF i ens animem fer-los quedar be. La mar es alta i llarga. Ha anat pujant el el vent i naveguem molt fort, a 7 nusos mantinguts i planejades de fins a 10. Tota la tarda perseguint al “Sagres” i ens hi anem acostant lentament, el seu rumb es lleugerament diferent del nostre i es va apartant per el costat de babord. Però... mai hauria pensat que aquella baluerna podia mantenir aquella velocitat! Tots creiem que seria molt senzill... i ens va fer suar per passar-lo, sort que ens ho varem prendre com una regata i mai varem baixar la guàrdia.

      He fet el meu torn de timó quan ja era fosc. Encara puc veure els seus llums de topall a la llunyania, vermell i verd en vertical. L'hem passat, però ens ha costat quasi tota la tarda. Les dues meves hores de guàrdia, s'han fet molt pesades. La mar, molt alta, exigeix estar mol atent al timó i cal treballar a cada onada per evitar l'entravessada. No es pot badar ni un segon!

     El primer d'abril, seguim a rumb amb bon vent i ens sorgeix un altre problema, al vespre ens quedem sense bateries. La guerra dialèctica que va seguir per radio a la guerra del “ovos”, ens va deixar les bateries sota mínims. El motor principal no dona càrrega (per no perdre el costum... l'alternador no rutlla). Provem amb el generador de gasolina i no es vol engegar de cap manera. En Jano s'hi passa hores intentant-ho, al cap d'avall s'emprenya molt i amb franquesa... jo ja ho veia el generador a l'aigua! Els repetits intents fan que es trenqui el mecanisme d'arrencada. Ens queda la corda al dits amb el tirador. L'Herbert i jo, amb molta paciència netegem el carburador que ha resultat estar molt brut, i oli en un llum! Torna a funcionar! No hem recuperat la llum fins a mitja nit. No ens feia gracia estar completament a les fosques i amb un trist fanalet de petroli per indicar la nostra presencia. A la matinada ja hem recuperat totes les bateries, i han quedat ben plenes.

      Anem fent camí. La darrera singlada, de migdia a migdia, portem fetes 160 milles, a una mitjana de 6,8 nusos que donem per ben bons. A les 12:30 HRB estem situats a: l= 36º33,6'N i L= 18º43,7'W. El 2 de juliol, podem comunicar amb el “S.Victory” que fa de pont i ens dona noticies del “Rael”, per tant, tots tranquils i tots informats que tot-hom segueix sense novetats. El “S.Victory” està situat a l=37º10'N i L=14º40'W. Comparem amb la nostra situació i el tenim unes 60 milles per el traves de babord i a unes 30 m. per la popa. El baròmetre a anat pujant, de 1004 mb. a 1016 mb. el vent ens ha rolat del SW al NNW i ara naveguem de traves a 6,5 nusos. La mar ha baixat una mica i es fa mes còmoda de passar. La darrera singlada ens dona 173 milles. Un mercant que ens ha creuat ens informa que l'estret de Gibraltar està be (ell hi devia passar ahir).

        3 de juliol. Rumb a l'Estret de Gibraltar. Tinc una anotació de havent sopat. Ara tenim 20 nusos de vent i portem una escora important, la vida a bord s'ha fet incòmoda. Volem de 7,5 a 8 nusos, i fem molt camí.

     El 4 de juliol entrem a la “civilització” i deixem els espais oberts... infinits de la mar. Estem a unes 48 milles de Punta Tarifa. Encara no veiem terra ni cap far, però el tràfec es cada vegada mes intens. Ens creuem amb vaixells de totes classes. La badia de Cadis es com un embut gegant i tot passa per aquí. Un transmediterrània ens passa a poca distància, es el “Manuel de Soto”, deu anar a Canàries? També ens visita un helicòpter de la RAF que dedica una estona per observar-nos. Quedem ben eixordats... coi de britànics!

     El tràfec per la radio es molt intens. El canal 16 treu fum. Casualment escoltem el port de Vilamoura que dona instruccions al “S.Victory” però no podem escoltar les seves respostes. El vent s'ha obert una mica i ens millora les condicions de navegació. No hem tocat el motor des de les Açores. Ideal! Calculem passar l'estret demà al mati. Va... va... va... que ja quasi hi som!

       5 de juliol, Port de Barbate. (I tal com està anotat) “Hem acabat com el rosari de l'aurora!” Ahir a mitja nit encara tot anava be. De prompte, el bon vent del NNW cau de cop i ens salta una ventada de proa de 35/38 nusos. (El típic “temporal de levante en el Estrecho” dels partes) Hem de sortejar mercants a cada moment, mantenim el motor engegat per ajudar-nos amb les maniobres. Hem reduït la major al mínim prenent dues faixes de rissos i hem arriat el gènova. La visibilitat s'ha reduït molt. I... comença una nit infernal! Per al meu torn de guàrdia, de 2 a 4 de la matinada, em desperta l'Herber (que sempre em precedeix) amb la mà freda i molla, ostres... amb lo be que estava en els braços de Morfeu. Em costa trobar el meu equipament per sortir a fora... es clar!... la meva jaqueta d'aigua està cobrint el generador a la banyera... tinc que buscar-ne un altre. La mar ja es molt violenta. Els cops son molt forts i constants. L'aigua ens passa per sobre molt sovint. Tot comença a quedar moll. Sortir a coberta es un trauma al que tinc que enfrontar-me com puc.. A crits, l'Herbert em diu que vigili un mercant que tenim a popa. Òspa! Està a menys de 200 metres! Ni l'havia vist... tinc les ulleres molles i entelades. Avança molt lentament, contra mar, i triga mes mitja hora per avançar-nos. El camí real que fem (segons el GPS) no arriba als 3 nusos. Una misèria... aixis no acabarem mai!

      La mar s'ha fet molt grossa, les ratxes passen de 40 nusos i com que la corrent de l'estret va en direcció contraria, cap al Mediterrà, encara s'aixeca mes mar. I la punyetera tendència del Swan a punxar les onades fa que moltes ens passin per sobre. Submarí... o vaixell de vela! Amb tot, la seva noblesa fa que es manté governable i anem passant com podem.

     A quarts de 4, comença a clarejar per l'horitzó. Veig quatre llambregades per la proa. Òndia! es el far d'Espartel... anem de caps a l'Africa! Portem el R=122º i ens cal fer una bordada. Toco la trompeta i surt en Joca a coberta mig adormit. Entre els dos fem el canvi de rumb, ell s'encarrega de les burdes volants⁽⁸⁾. Ara anem al R=060º. Comencem un ball de bordades tot esquivant els mercants que van i venen per l'estret. Es com un malson. Els fars d'un costat i l'altre s'alternen per la proa. S'ha acabat el descans i tot-hom ja es a coberta. Creuem varies vegades les línies de navegació del dispositiu de separació de trànsit de l'estret⁽⁹⁾... saltant-nos tota la normativa internacional! Algun toc de sirena ens ho recorda. No podem fer-hi res, simplement sobreviure a la rasca que ens hem trobat. Quina benvinguda!   Tots els dimonis de la mar estan concentrats aquí! 

     Davant l'impossibilitat d'avançar, quan es fa clar, en Jano, amb bon criteri, decideix donar rumb al port de Barbate. Identifiquem els fars de Punta Paloma i de Punta de Gracia. Per tant hem de recular lleugerament, cosa que agraïm. Ens hi apropem amb molta precaució. El “Rael”, en l'anada, va embarrancar en un banc de sorra per aquesta zona, i no disposem de cap carta amb prou detall per esquivar-ho. Tothom pendent i vigilant.

      Arriem la major i entrem per un canal abalisat que ens apropa al moll. Son quarts de 9 del mati. Un oficial de marina ens indica que abarloem a uns pesquers. Fem un bon esmorzar, traiem a coberta tot l'equipament mullat per assecar-lo. Ens donem un bon descans i una bona dutxa a bord. Generosament, ja no ens cal estalviar l'aigua dolça i ens podem treure la sal acumulada al damunt.

       Jo, que ja porto un retard de mes de 30 dies al que tenia previst al iniciar l'aventura, em proposo tornar a casa per el medi mes ràpid que pugui trobar. En parlem amb els companys, i no hi veuen inconvenient. Ells tenen previst, descansar a fons, reposar els queviures, el combustible i emprendre la marxa tant punt s'acabi el temporal de llevant. (Encara trigaran mes d'una setmana en arribar al port d'Aiguadolç a Sitges, on el Menenes i te la seva base).

 

      He acabat la meva aventura de travessar l'atlàntic. Fem un bon comiat, amb un dinar de totes les delicatessen que fa temps que no tastem. Gambes, pernil, cafès, faries. Acabem la festa a les tantes... tancant amb els cambrers una petita discoteca del poble. De matinada intentem tornar a bord. Quasi ho aconsegueixo... i em quedo a dormir la mona al costat d'un motor Caterpillar de color groc. Imagino que hi havia l'escotilla oberta i.... Ningú a arribat a bord... Algú, encara mes enrederit, s'ha quedat en algun reco del moll. Coses de mariners? Es possible... però... juro que mai mes ho he tornat a fer! No us penséssiu que...

      Amb bus fins a Cadis, i amb un internacional fins a Girona. Fi de l'aventura.

Epíleg. En Jano torna als seus afers, a Sitges. Jo als meus a Girona. En Joca s'ha buscat un altre vaixell per recórrer la Mediterrània. L'Herbert, s'instal·la a casa per un mes... fa turisme per la zona i després continua viatjant per Europa, que era el seu projecte inicial. 
                                                   Publicat al nº 26 de l'Exocetus Volitans de l'any 2013

NOTES  i ACLARIMENTS

1-   Abarloar-se. Amarrar-se de costat entre dos o varis vaixells i el moll.Per falta d'espai en el port.  

2-  Cafe Sport. (Bar de Peter) Una vertadera institució per a tots el navegants, i que funcionava (funciona ?) com a base per a tot. Oficina de canvi de monedes, telefon public, borsa de tripulants, bustia per enviar i adreça per rebre correu. Amb una tertúlia inacabable per a tothom. Fins hi tot, els penjats de la vida hi podien rebre ajuda. El petit local i estava recobert amb records de tos el vaixells que hi passaven, i amb el sostre farcit de totes les banderes i gallardets imaginable.

3-   Julio Gargallo. Asturià de Gijón. Navegant des dels 12 anys. Esportista múltiple, famós conductor de rallyes (i trinxador de Porsches), pilot d'aviació, etc. Exercia de consol a Anglaterra, on viu. Entre el 1976 i el 79 renuncia a tots els seus càrrecs i es dedica a navegar amb un veler de dos pals de 10 metres. Fa tot el Mediterrà i dona la volta a Anglaterra a vela. Mentrestant projecta i acaba el seu futur veler l'“Spirit of Victory” de 17.5 metres. El 1979 salpa de Cowes i fa mes de 11000 milles en un any, que relata en el seu “10000 millas por el Atlántico” El 1981, inicia una volta al mon, en la que inverteix mes de 4 anys. La nostra trobada correspon al seu retorn. Posteriorment i havent perdut el contacte, no n'he sabut mai res mes.(Ni per Internet en que tot s'hi troba). En conservo, dedicat, el llibre esmentat, i un bon record de la trobada. 

4-   “Veneno”. Es el malnom que en Julio Gargallo i la Lola han donat a en Carlos da Rosa Barcelos. La seva tarja en diu “Oficial de Baleia” Es el darrer patró de les baleneres que hi havien a Faial i que fins fa poc encara les caçaven a vela i a rem. Tant sols utilitzaven una embarcació a motor per remolcar-les. Amb aquest sistema tenien el reconeixement internacional i autorització per continuar amb les seves captures, já que no en delmaven els agrupaments, com passa amb els moderns sistemes mecanitzats. Es va acabar l'activitat per la poca rendibilitat i l'esforç que requeria. L'home es un pou de ciència marinera i amb una munió d'anecdotes que en fan una conversa molt agradable i divertida.  

5-   Sobre Faial i els seus habitants. Vaig tenir l'oportunitat de tornar a les Açores l'any 2002. 17 anys mes tard, amb un grup d'amics. Evidentment tot havia evolucionat. El port era diferent, als aventureiros els dirigien a una àrea preparada, tipus club nàutic; i les típiques pintades de recordatori es feien en una altre part. Concretament, en els blocs de l'escullera... ja no era el mateix. Es mantenia, però, la cordialitat i amabilitat dels seus habitants, amb el seu tarannà tranquil. Encara l'influencia exterior i el turisme (poc massificat que tenien) no els havia malejat. Els preus si que ja s'acostaven molt mes als nostres.

6-   Navegar en conserva. Es diu de navegar plegats dos o mes vaixells per tal d'ajudar-se o defensar-se mútuament. En el nostre cas, per fer-nos companyia. 

7-  NE Sagres. Vaixell-escola de la marina portuguesa. Construït el 1938 a Hamburg, per la marina de guerra alemanya. Capturat el 1945 per els americans es cedit al Brasil el 48 que l'anomena “Guanabara”. El 1962 es adquirit i reformat per a la Marina Portuguesa amb el nom actual “Sagres” (tercer amb el mateix nom) per a la instrucció de cadets de marina. Fa 90 metres d'eslora, 12 mts. de mànega i cala 6,2 mts. I desplaça 1940 tones. Va aparellat de bricbarca i porta una tripulació de 243 persones, entre alumnes i oficials.     
Sagres. Es el nom del cap mes meridional de Portugal que s'endinsa a l'Atlàntic, amb un far de 1r. ordre 

8-   Burdes volants. Element de cap o cable que porten alguns velers, que connecten l'extrem del pal amb la popa mitjançant un aparell que es pot tesar i amollar de manera ràpida. Obligant, a cada bordada, amollar el que quedarà a la banda de sotavent i tesar ràpidament el que treballarà a sobrevent. Un problema afegit en el nostre cas, perquè requereix sempre dos tripulants i fer la maniobra amb llestesa, per no fer perillar el pal. 

9-   Dispositiu de separació de tràfec. Es un sistema virtual, que dona unes línies de separació o carrils de circulació i que obliga als vaixells a separar-se els que van en un sentit o dels que van en el contrari per evitar els abordatges. Son les autopistes del mar. Es utilitzat en estrets i en alguns caps importants, de molt de tràfec marítim. La península ibèrica disposa de tres; Tarifa, Cap de Gata i Finisterra. Entre tots, suporten un trànsit de 150.000 vaixells any.  La seva reglamentació permet que siguin creuats, sempre que es faci perpendicularment, en angle recte al sentit de circulació i donant prioritat als que circulen al llarg i per el carril correcte. Res a veure amb les nostres maniobres forçades per la situació en que ens varem trobar.