De nou estem navegant: es el 8 de maig del 1985. Tenim el Menenes repostat i llest per a continuar. Hem passat cinc dies de descans a l'illa d'Antigua(1). Fent el turista per English Harbour(2) visitant Nelson's Dockyard(3) i una excursió amb un bus increïble per fer els 15 kms. fins la capital, St. John's (En aquells dies poca cosa mes que un poble gran).
La Sail Wek, ens ha fet gaudir amb els seus vaixells espectaculars... amb els seus milionaris armadors i esponsors... amb les seves immaculades tripulacions... amb els seus immaculats uniformes -americana i pantaló de ratlla impecable- Tothom presumint o provant les seves ultimes adquisicions. Cada vespre es una gran festa; la majoria de bars i locals ja estan reservats per a les tripulacions des de l'any anterior. Es una festa interminable... al mati no tot-hom ha pogut retornar al seu vaixell... i s'en troben rastres per tots el racons.
Els darrers dos dies ja han anat sortint molts dels vaixells en direcció a les Illes Verges; que es l'escala gairebé obligada abans d'emprendre el retorn a les seves bases i molts per fer el salt de l'Atlàntic. Ahir varem tenir espectacle amb el comiat “oficial” en el que va desfilar “l'exercit” del país, uns 20 soldats mes o menys; amb banda de música inclosa (molt mes nombrosa que la tropa) i la parafernal-lia militar corresponent... salutacions, evolucions... i fins i tot... salva's de canó. Estil britànic total ! Es xocant veure els militars amb uniformes blau marí... cordats fins al coll... en aquest clima tropical, quan tothom va mig despullat ! Això si... el barret era el clàssic... i colonial salacot !
També hem fet coneixença de uns quants personatges ben curiosos; un noi de uns 25 anys, l'Alain, i un home de 63 (no he trobat anotat el seu nom)... cap afaitat i un immens mostatxo... francès total. Entre els dos porten un vaixell francès, matriculat a Londres i pretenen vendre'l a Sud Amèrica; de moment començaran per Veneçuela. Ens l'han ensenyat; es un gran creuer construït per encàrrec, amb alumini naval, d'uns 17 mts. d'eslora. Es veu que en treuen un bon benefici, perquè ja han fet aquesta operació anteriorment... i viuen d'això. Amables, ens han ajudat amb les amarres al moment de sortir.
Formen part de la peculiar fauna que va lligada amb el mon de la navegació oceànica. Alguns ens han fet sol·licituds d'embarcar-se amb nosaltres per les mes peregrines causes: Per arribar a Europa, per anar a Amèrica del Nord, del Sud, per canviar d'illa, per canviar de vaixell o simplement, per putejar el seu patró... majoritàriament avorrits i farts de netejar i polir l'inox dels pijo-vaixells en que van embarcats. Un d'ells, molt borratxo, ens deia: “Mi querer viajar vuestro barco... mi gustar con culo sucio”.
Per fi sortim a les 14:30. Ens ha retardat la paperassa, duanes, policia, etc. No han obert l'oficina fins les 13:45! (Horaris tropicals...) I quan som a la bocana de l' English Harbour i al hissar la major ens adonem d'un problema en el puny de drissa. Toca arriar-la... prendre agulla i fil i fer-li un pegat per evitar problemes futurs. Hem perdut una hora llarga.
Solucionat, donem rumb a la Virgin Gorda. Aprofitem que allà hi ha un travelift per treure el Menenes. Necessitem carenar i pintar l'obra viva, que no està en bones condicions per creuar la bassa.
En la petita travessa, recuperem els alisis que ens impulsen a molt bona marxa. Encara de dia hem pescat un Blue Marlin, que medeix 1.20 mts. aprox. Te una força increïble, i quan l'hem portat al costat i ja semblava esgotat per la lluita... ha donat un darrer cop de cua que ha trencat l'ham i ha sortit com un llamp disparat cap al fons, deixant-nos a tots amb un bon pam de nas.
De nit, podem veure els llums de les illes que ens van envoltant. Per un costat tenim Nevis i de l'altre, Montserrat, cap a proa, la llambregada de un far de St. Kitts. Les petites Antilles estan formades per una gran munió d'illes, illetes i pedrots. Un veler, del qual nomes en veiem els llums de navegació fa el mateix camí i ens acompanya a una certa distancia. Cal tenir els ulls molt oberts i procurem portar una navegació al màxim d'acurada. Per aquesta zona, els error de navegació tenen un preu molt alt. Hem vist mes de un vaixell embarrancat. La ruta ens porta a un estret entre una rocassa i una petita illa, la Ginger. En aquesta zona farcida de perills hem calculat be les hores d'arribada per fer-ho amb llum de dia. De nit seria gairebé un suïcidi.
Hem entrat a la Marina de Virgin Gorda, a les 5 de la tarda, fent virgueries per mantenir-nos ben centrats a l'estret canal d'accés, per sort ben abalisat, entre una platja i un gran banc de coral submergit, nomes visible per el diferent color de l'aigua –quan la llum hi va be!- Exigeix no desviar-se per l'alt risc d'embarrancar.
Hi ha molt lloc a la marina, cap problema per les amarres, es nota que es el final de temporada. El travelift no para de treure i avarar vaixells. No som els únics que hem pensat el mateix. Cal demanar hora i no retardar-se. Rigorosa tanda.
El divendres a les 8:30, som puntuals. Tenim una jornada de curro a fons; cal netejar tota l'obra viva, rascar, polir i donar-li dues mans de antifouling(5) abans de les 16:30, després tanquen i... fins dilluns!. Els preus per dia son brutals i no estem per llençar els diners. Va, va... sense dinar i tots a la feina! L'acabem mitja hora abans del limit, i el podem tornar a l'amarra. Bufff...! Mes tard, tindrem a una tasca gairebé impossible... eliminar la pintura que portem per tot el cos, i que acabem pensant que ja la portarem per vida. (No serà fins al cap de moltes dutxes mes).
El dissabte, ens queden treballs menors. Inflar el dinghy -cal encolar una junta oberta-. Rentar roba, arranjar i netejar l'interior. A la tarda, l'Oscar i jo ens anem d'excursió a peu per visitar els Baths, cap al sud de l'illa. El lloc es realment bonic. Unes grans afloracions de pedra arrodonida, entre aigua i platja amb infinitat de racons i platjoles protegides, ideals per al bany... d'aquí el nom. L'aigua es extraordinàriament neta i transparent. A la tornada, l'Oscar, que estudia Ciències Naturals. Em demostra que es bon coneixedor de la natura; mengem unes flors que son com fruites, es poden pelar i tenen poca polpa, però que son molt bones. Hem compartit uns cocos amb una colla de gallines que han acudit i que les tornaven boges. Serien salvatges? Benaventurat país que el menjar es troba per el camí ! Fins que un xàfec tropical ens fa tornar corrent... i ben molls.
El diumenge, 12 de maig, ja carregats d'aigua i gasoil, abandonem Yatch Harbour i de un cop de motor (els alisis de cara, amb 25 nusos de vent aparent son incòmodes i... molls) ens dirigim cap al nord. Donem la volta a Illa Mosquito -el pas directe no es possible per a el calat del Menenes- i anem a fondejar a la badia de Gorda Sound, la nostra destinació. Hem passat de les boies numerades, la majoria estan lliures però el preu es prohibitiu.
El lloc es el típic del Carib. -jo que em creia que era vil publicitat... i no; existeixen llocs axis... amb sorra blanca, aigües transparents de color turquesa, les palmeres... i sense PhotoShop!- Fem una escapada amb el dinghy, que passa be per sobre el banc de coral i ens porta a Eustatia Island. De postal... com totes les de per aquí! La sorpresa es que no podem fer ni vint metres cap a l'interior, que ja apareixen -ben camuflats des de el mar, això si- cartells advertint que es propietat privada i no es pot circular lliurement. I coneixent l'afecció del americans per les armes, ens deixem corre l'exploració i ens conformem amb passejar per la platja... i a robar-los un parell de cocos... apa. Postres pel sopar.
El dilluns, comprovem que el Swan, amb “el culo limpio” es una altre cosa. A vela ens dirigim per el Sir Francis Drake Chanel a Cooper Island(6). Amb vent per l'aleta ens fa 8 nusos amb facilitat. El pensament era de fer-hi una aturada amb bany... i algun traguinyol al infal·lible xeringuito de platja. Peró el lloc es tan encantador -quin no ho es?- que ens hi quedem a passar la nit. Tenim la companyia de uns quants xàrters enormes, que ja els tenim batejats com a els “armaris miralls”.
Ens podríem passar mitja eternitat aquí sense repetir el mateix panorama. Els vespres i nits son extraordinaris... amb uns celatges espectaculars. Acompanyats per els llums d'infinitat d'illes a l'horitzó i dels milions i milions d'estels sembrats al sostre de la negra nit.
El 14 de maig, fem una altre aturada a St. Jhons Island; seguim a les Verges, però ara som a les US Virgin Islands, a la Francis Bay. Un altre fondeig de luxe, encara que... com que estem a territori USA, tot està ordenat, regulat i delimitat. El súmmum es, que trobem cartells amb instruccions en quatre idiomes... increïble increïble... a sota aigua !! -Molestar una tortuga pot costar 2000 Dòlars o un mes de presó!! No vull ni pensar si en mates una... et deuen penjar d'una palmera!!- En contrapartida, els animals no recelen gens de les persones i es deixen tocar sense cap por. L'Oscar i l'Herbert van jugar amb una tortuga que els remolcava nedant i fent immersió. No se si es podia considerar molèstia... El cas es que s'ho passaven be tots... inclòs la tortuga. Jo vaig estar nedant amb companyia de dos enormes pelicans, que pescaven peixets just al meu costat; com si no hi fos... sense ni immutar-se.
Ens arribem a la capital de St. Thomas, Charlotte Amalie. La Teia i en Nando, han acabat les seves vacances i estan pendents de poder tancar els seus bitllets de tornada. Aprofitant que aquí es disposa d'un bon aeroport i amb bones combinacions de vols. També ens ha anat sorgint un altre problema. En Xispa; al desembarcar a Antigua es va lesionar un peu i el dolor a anat en augment a pesar de la fixació que li va fer la Teia. Cal aprofitar que aquí hi ha un hospital i taxis. La conclusió es molt decebedora; les radiografies confirmen que te una fissura i en surt amb la cama enguixada. Valorades totes les opcions, no en queda altre que repatriar-lo cap a casa, a França. Seria imprudent una travessa de l'Atlàntic en aquestes condicions. Ell està desintegrat i nosaltres també; ens estem perdem un bon tripulant.
Estem amarrats a la Yacht Haven Marina; perfecte de netedat, ordre, organització, sinó fos que els preus tots son amb dòlars USA -a 180.-ptes. en aquells dies- Es la civilització; bons edificis, molt de trànsit, bons vehicles -curiosament, circulant per l'esquerra; herència encara del seu passat britànic-. Aprofitem per comunicar-nos amb les famílies, que aquí resulta mes senzill per les bones comunicacions. Fem turisme per l'illa de St. Thomas i visitem Charlotte Amalie, a poca distància de la Marina. Aprofitem per fer compres aprofitant la condició de port franc, amb preus sense impostos. Els americans en surten ben carregats fins el sostre. Cada dia entren a la badia St. Thomas Harbor un mínim de quatre grans creuers de turisme. Poques hores... just per comprar-hi de tot... Es com una Andorra en ple Carib.
Tenim un sopar de comiat per els que marxen demà. Després, ens quedem en Jano, l'Herbert, l'Oscar i jo, amb la sensació de un gran forat buit... eren molts dies junts, i la tornada la teníem prevista per a els cinc tripulants.
I ja tenim una altre preocupació afegida; la nevera que funciona engegant el motor principal no va rodona i no es gens regular fent el fred. Es imprescindible per fer la travessa. Això es convertirà en el nostre malson a partir d'ara. Es desmunten els tubs, es recarrega el gas i... funciona un cert temps i torna a fallar. Sembla que alguna peça fa que es perdi el gas. Ens cal esperar un tècnic i mentrestant ens dediquem a treballs de manteniment; netejar la nevera, desmuntar, engreixar i tornar a muntar els winches, repassar els tensors, i mil petits treballs de manteniment que sempre hi han en la llista.
El 19 de maig, diumenge; com que fa molt bon dia, amb el dinghy i el petit Mariner de 2Cv. ens fem una excursió a Water Island (petita illa que està enfront), cal travessar el canal que separa les dues illes i ens va de ben poc que no tenim un accident... d'aviació!! Quan un hidroavió que aixecava el vol, prenia velocitat just pel mig del canal... no ho esperàvem i ens va passar a pocs metres... Ens compensa l'ensurt, l'estada i el bany a la Honey Moon Bay. (Amb aquest nom ja no cal l'esforç de descriure-la... típica de les I. Verges!)
A l'endemà, aprofitant els bons preus, en Jano compra un forabord Jhonson nou de 15 Cv. a molt bon preu. Home... amb aquest si que ens podíem haver apartat a temps de l'hidroavió !
El dia 24, ja està tot a punt i tenim un nou fiasco. Un mig-técnic ens ha fet la típica “xapussa” i sembla que la nevera aguantarà. Tot a punt i estibat a son de mar. Anem per sortir i... ara l'alternador no dona càrrega. Tornem a entrar a la marina. Ens donen un lloc provisional per passar 24 hores.
Pelegrinatge per localitzar un mecànic. Per fi un, que vindrà demà a les 9 del mati. Ens fem a l'idea que no navegarem avui. L'alternador es imprescindible per mantenir les bateries i poder utilitzar els llums de navegació, de cabina, la radio, etc. L'únic consol es que... l'avaria millor aquí... que a mig Atlàntic.
El mecànic es presenta a les onze tocades; fa les seves comprovacions i s'emporta l'alternador, compromès a portar-lo abans del vespre. Mes tard ens comunica per la radio que demà al mati, a les 9, ens en portarà un altre de reparat. Que finalment no porta perquè es de mides diferents i no s'acobla. En buscarà un de nou... Això va pel pedregal! Demà es diumenge i dilluns es festiu -la festa de l'emancipació o quelcom semblant- o sigui que...
Ens ho prenem bé. Anem a llogar un cotxe i ens anem a fer el turista per St. Thomas. Al tablier hi ha un gran cartell que diu “Keep Left” (circular per l'esquerra). Condueix en Jano (te carnet USA) i nosaltres controlem que a cada gir o canvi de direcció no s'en vagi a la dreta instintivament, perquè el vehicle circula i es condueix per l'esquerra (que encara despista mes). Amb algun petit ensurt, perquè les carreteres son molt revirades i amb fortes pendents.
Anem a veure un Parc Nacional, i a visitar el Coral World, un espectacular aquari natural situat directament sobre un banc de coral. Es visita baixant un parell de pisos per una gran torre submergida amb vidres. Els animals estan delimitats per xarxes a distancia suficient de forma que no siguin visibles, donant la sensació d'aigües obertes.
Acabem a Magens Bay, i descobrim que tota la població de la illa... be, tota tota no se... però ho ben semblava. Estan aquí a passar el diumenge. Famílies senceres amb les cistelles del dinar, moltes parelles, guinguetes plenes... veure, menjar... i molta musica caribenya que surt d'nfinitat de transistors a tot volum i afegint-hi algun que altre conjunt de música popular amb molta percussió. Tot plegat fa un gran guirigall... això es el carib total! Pura vida!
Acabem la diada en una sessió de cinema, amb molt de diàleg que no podem entendre be i que al final intentant que en Jano ens faci els aclariments -es guia turístic i domina perfectament l'anglès-, resulta que ha dormit tota l'estona i s'ha despertat en sentir el tret de l'escena final en que mor el protagonista. Total que ens hem quedat sense pescar-hi res.
La part positiva, i molt, es que hem conegut un brasiler de Rio que es diu Joca (Joao Carlos), va de mariner en un pailebot modificat per a xàrter, que s'anomena "Ibiza", propietat de uns suïssos i abanderat a Anglaterra. Li agradaria anar a Europa i com veurem mes endavant aquesta trobada va resultar providencial. Perque... com una malastrugança... repetim el cas d'en Xispa (Pequeño Luís).
L'Oscar, en algun esforç, es va lesionar l'esquena, cosa que ens tenia ben amagada per la por de perdre's l'anada a Europa -destinació molt cobejada per tots els brasilers-. Ja feia dies que li veiem mala cara i que no sabíem situar; fins que el dolor se li va fer insuportable i va tenir que confessar-ho. Resumint: Hospital, radiografies i... una vertebra afectada que requeria una bona temporada de descans. Incompatible per una travessa de l'Atlàntic en un petit vaixell i amb totes les situacions previsibles per a una tripulació de tan sols quatre persones. Ja tenim un altre drama a bord ! Amb gran pesar per part de tots, el facturem cap al Brasil, cap a casa. Tenia previst rebre diners quan fos a Europa i està baix de tresoreria, per dir-ho amb paraules fines. Hem tingut que fer-li un préstec per ajudar-lo a pagar els diferents vols que el viatge requereix.
Total... impossible l'aventura amb tres tripulants! El Menenes portava, quan regatejava, una tripulació de 8 o 10. No pretenem cap record de velocitat, no anem de regata, es tracta de transportar-lo fins a Espanya... però bé ens cal un mínim de seguretat i confort.
Contactem amb en Joca -el carioca- i aviat ens posem d'acord. Ell parla amb el seu skipper (patró) i n'obté el vistiplau per abandonar l'Ibiza. En Jano, també a anat a donar les explicacions a l'armador que, un cop negociat també li dona el vistiplau...Han acordat que li vendrà el Jhonson de 15 Cv. Ara ja tenim una tripulació mínima per envestir el trajecte. Per fi es va aclarint la data de sortida.
El 30 de maig, després d'engegar a parir al mecànic informal, n'hem trobat una altre que en poca estona ens ha canviat uns díodes de l'alternador -el que ja teníem- i s'ha posat a carregar les bateries com si res. Per fi, funcionant perfectament. La nevera, sembla que aguanta l'ultim adob. Ja era hora!! Tornem al ritual de deixar-ho tot a son de mar. Torna el bon humor... i també aquell pessigolleig a l'estomac davant l'aventura que comença. Parlo per mi... encara que, imagino, cada u es sap el seu.
El 31 de maig del 1985. Ens fem definitivament a la mar. Ens queda una petita escala tècnica a Tortóla Island (6), per una qüestió tan pelegrina com es recarregar les bombones de butà. Es l'únic lloc que ens poden fer el servei, tinguen en compte que les boques de càrrega cal que siguin compatibles. No imaginava que hi haguessin tans tipus diferents de bombones de gas !
Veiem desfilar l'illa de St. Thomas per babord, i anem recordant els llocs visitats. Hem passat per Francis Bay virant la balisa del perillós Jhonson Reef i en unes poques hores, ja estem amarrats a al port de West End de Tortóla. Un tronat taxi-microbús, carregat amb la nostra col·lecció de bombones buides anem fins el distribuïdor de gas, a una hora de distancia. De tornada es trenca quelcom de la suspensió i ha calgut demanar un altre vehicle... i transvasar totes les bombones!
Ens compensa la posta de sol -pôr do sol, en brasiler-, de gran luxe, sobre l'illa del davant, Great Tacht Island, i un sopar, també de luxe, que ens prepara en Jano. Es molt bon cuiner.
Aquella nit ens costa agafar el son... com els nens petits a la nit de Reis... amb molts nervis i amb el cap posat en el matí de demà.
ACLARIMENTS i NOTES
(1) Antigua. Juntament amb Barbuda, mantenien des de 1960 la condició d'estat associat a Anglaterra, i des de 1981 (tan sols quatre anys abans del present relat) com estat independent i sobirà. La seva capital es St. John's.
(2) English Harbour. Port natural format per varies badies, molt ben resguardat dels elements. Utilitzat llargament per tota classe d'embarcacions. Actualment es un parc natural.
(3) Nelson's Dockyard. Instal·lacions de la base naval que Anglaterra va construir el 1725, per a el manteniment i reparació del seus vaixells de vela. Molt utilitzat per l'almirall Horaci Nelson entre 1784 i 1787, i del qual n'ha pres el nom. Es conserven moltes de les seves construccions i amb un museu que exhibeix materials de l'època.
(4) Virgin Gorda. Es la tercera illa més gran (després de Tórtola i Anegada) de les Illes Verges Britàniques, Cristòfol Colom li va donar aquest nom per la forma particular del seu territori, sent la principal localitat Spanish Town (Ciutat Espanyola) al sud-oest de l'illa. Una inusual formació geològica coneguda com "The Baths" la fa una de les destinacions turístiques preferides.
(5) Antifouling. Pintura antiincrustant que s'aplica a la part submergida dels vaixells per evitar o retardar l'incrustació d'algues i animals marins que es fixen al casc i que representa un fre considerable al seu abans.
(6) Tortola Island. Es l'illa més gran i la més coneguda de les Illes Verges Britàniques, un grup d'illes que forma part de l'arxipèlag de les Illes Verges. La creença local és que el nom va ser donat per Cristófol Colón. A pesar d'ésser territori britànic, la moneda es el dolar USA i n'està totalment influenciada.
Lluís SUREDA i VILÀ
Publicat al nº 24 de l'Exocetus Volitans del 2011
Seguirà: Àlbum de fotografies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada