19 de juny 1985. Estem
recent arribats a Faial. A primera hora del mati, en Joca ens ha fet
un esmorzar de crepes amb mel, (“panqueca”,
en brasiler) boníssimes, que amb el cafè “da manhà”
i després de tans dies de mar ens retorna a la vida terrestre.
Amarrats al racó del
port d'Horta, juntament amb una pila de velers de totes mides, menes
i banderes. En algun punt es poden veure fins a 5 vaixells
abarloats(1). Nosaltres estem en un segon lloc,
després de canviar varies vegades d'amarratge per les entrades i
sortides dels que hi porten mes dies. Negociada la sortida amb el
primer, per fi podem deixar el “Menenes” i baixar a terra. La
primera impressió... xocant! es el mur de l'espatller del moll,
totalment grafiada amb records dels vaixells que passen per aquí.
Pintada amb dibuixos, escuts, escrits, grafitis de mil formes i
colors, alguns amb molt merit artístic. Cerquem i trobem el del
Menenes en la seva anada, el maig del 1982. Decidim que hi deixarem
record del nostre pas actual.
La primera
visita es al “balneario” un antic establiments de banys, ara
reconvertit en serveis per als navegants. Aquí a tots el navegants
ens anomenen “aventureiros”. Per 25 escuts (uns 0,15 €) ens
podem dutxar amb aigua...dolça i calenta! Ja n'havíem perdut les
sensacións... es el Nirvana. Al cap d'avall, decobreixo que estic
menys moreno del que em pensava... em creia que era del sol...!
A les dutxes tenim una
trobada inesperada. Ens apareixen els tripulants del “Rael” que
havíem deixat a Salvador de Bahia. Son tres catalans, en Quique, en
Lluís, i en Xavier, i també han “adoptat” un brasiler, en Kako.
Han fet el salt des de St. Barthelemy i ja
fa tres dies que han arribat. Abraçades i les explicades
corresponents. Anem a sopar tots plegats i gaudim de les delícies de
la terra ferma... Bona teca; ben regada amb un bon “vinho
verde do Pico” (aquí, es quasi
obligatori). I... cafè expres! De cafetera italiana! Feia tres mesos
que l'enyorava! Preus molt econòmics per a nosaltres. Es nota que
hem deixat l'influencia d'USA, amb el dòlar a un canvi impossible de
185.-ptes. de l'època. (Veníem acostumats a tenir-lo entre 70.- i
75.- ptes. durant molt temps)
Segueix l'obligada visita
i copes al bar den Peter o Cafè Sport(2) Tots els
“aventureiros” un moment o altre hi han
de fer cap, i no podem ser menys. Aprofitem per fer coneixences. Una
parella d'espanyols, en Julio Gargallo(3) i la
seva parella, la Lola. Son “mega-aventureiros”. Fa cinc anys que
naveguen per tot el mon i ara ja van de tornada cap a la seva base a
Vilamoura (Portugal). Han fet escala varies
vegades aquí i el seu caràcter extravertit i amigable fa que
coneixen fins als ratolins. Son un contacte immillorable per moure's
per aquí.
Ens ensenyen el seu
vaixell, l'”Spirit of Victory”. Un Bowman
54, amb dos pals, que en Julio es va fer construir a mida (No forma
part de la classe necessitada... el noi). Es dels vaixells mes bonics
que havia vist fins aleshores. Esvelt i ben guindat! Per a navegar,
pot disposar d'una cúpula transparent sobre la cabina de popa. En
cas de mal temps, li permet conduir còmodament el vaixell des de
l'interior. Una sola persona pot fer-hi totes les maniobres per a
trimar el vaixell. Luxe asiàtic! Passar un bon temporal i sortir-ne
ben sec ha de ser una passada! Disposen de cabines amb lliteres per
a navegar i una d'immensa, per estar a port. Fantàstic!
Conèixer Faial i la
seva capital, Horta, es amor a primera vista! No recordo una terra
tan florida, verda i sobre tot... habitada per persones com aquelles!
Son d'una cordialitat i hospitalitat fora de lo corrent(5)
El contrast amb el Carib tant “pesseter” o millor
dit... “dolater” es total.
Uns
exemples: Cada dia al sortir del col·legi la mainada tenien
el costum de passar per els vaixells a recollir les llaunes de beguda
buides. Era el seu esport local... tots en feien la col·lecció. Els
entusiasmava la quantitat de variacions que podien obtenir dels
vaixells amb la gran diversitat de procedències. (Ni podia imaginar
que una simple Coca Cola pogués tenir la infinitat de models que ens
varen mostrar) El primer dia les donem a un grupet d'ells que ens cau
be, son dels mes petits, els mes grans deuen tenir 7 o 8 anys. Ens
fan prometre que els hi guardarem les que anem
consumint. Han passat puntualment cada dia al sortir del col·legi.
Al cinquè dia ens han sorprès al portar-nos unes xocolatines que
han comprat amb els seus estalvis... han trencat la guardiola! I ben
seriosos... ens obliguen a acceptar el seu obsequi!
Dos. Tenim
coneixement que en el periòdic local s'hi fa constar les entrades i
sortides dels vaixells, procedència etc. Anem a comprar-nos un
exemplar de record per cada u, i ens sorprenen una vegada mes.
L'edita per un petit impressor amb una botiga de papereria, que al
saber que som dels interessats. No accepta de cap manera que els hi
paguem. Increïble! Aquí... els forasters son per exprimir-los!
Tres. Un
servei que hem agraït molt i que aprofitem tant punt arribats, es un
petit local del port que renten la roba dels vaixells. No cal entrar
en detalls de la falta que ens feia! El porta un matrimoni molt
jovenet, i fan un servei molt econòmic. Al recollir la bugada ens
enterem, que fa dos mesos que renten sense cobrar la roba d'un tronat
vaixell francès amb tres joves peluts que tenim per veïns
d'amarratge. Estan pelats (excepte al cap) com a rates i viuen un xic
de les ajudes de tothom. El matrimoni ens diu: ...i que hem de
fer... no els podem deixar anar bruts pel mon. Aquí, passaria
igual... segur...!
Mes. Un dels
dies, tips de veure sempre al davant l'omnipresent illa de Pico. Amb
el seu impressionant pic de 2345 metres (d'aquí li ve el nom a
l'illa); decidim fer-li una visita i agafem un petit vaporet, que en
45 minuts fa el servei entre les capitals. Un cop arribats, prenem un
dels dos taxis que hi han al poble. Demanem preu per a tota la
jornada i per visitar tota l'illa, fins el horari de tornada al
vespre. El trobem tan econòmic que el prenem sense regatejar.
Un cop
instal-lats a bord, ens porta per el poble fins al seu garatge (!)...
Estem intrigats. Ens fa baixar del vehicle i ens explica que per fer
aquest servei te quelcom millor. I ens treu un cotxe americà del
anys 60, perquè anem mes còmodes, diu. Es immens, i realment anem
molt amples. Fem l'excursió voltant el perfil de l'illa i amb una
pujada cap al centre, on el volcà encara manté indrets amb una
certa activitat. Ens fa de guia, no para mai de xerrar i explicar-nos
els mil i un detalls.
Quan
s'acosta l'hora de dinar li diem que s'aturi en algun lloc que puguem
menjar be, ho fa a l'entrada d'un petit poble. Busca una taula per
ell, mes apartada i no li ho permetem, fent-lo venir a la nostra. (A
les meves notes no tinc detall del dinar, però si, de que varem
menjar molt be) Quan demanem la nota... quedem petrificats...
Insòlit...! ens ha pagat el dinar! Tenia càrrecs de consciencia per
el preu que ens havia demanat?... o no s'entén gaire. Peró... si
aquell monstre de vuit cilindres devia gastar la meitat del que ens
va cobrar!
De tornada
al petit port de Madalena, a temps per el
vaixell de tornada, el compensem amb una bona propina (i el perdonem
de la pallissa que ens ha donat amb el radiocasset posant tres mil
cançons de musica popular açorenya... que acaba avorrint-nos... per
excés). Si algú, en algun lloc del mon, ha trobat un taxista com
aquest... que m'ho expliqui!
L'endemà es
Sant Joan. Tota l'illa es mobilitza per anar a l'aplec de Sao
Joao. Es com la festa nacional. Tot està
“fechado” i la població quedarà mig
buida. Ens venen a buscar amb una camioneta... la del nuvi de la
filla de l'Elvira (una amiga d'en Julio, que ho ha organitzat tot)...
perquè els amics d'els amics... també son amics! I no cal parlar-ne
mes...! I no som pocs... els del Rael i nosaltres. Deu ni do...vuit
mes de colla... per anar de gorra.
La festa es
fa en els prats de l'ermita de Sao Joao.
Estem convidats a totes les taules i quedem una vegada mes
impressionats per la cordialitat de persones que no ens coneixen de
res i que ens tracten com a vells amics.
Aprofitant
el transport i que ja estem a mig camí, a la tarda, fem una escapada
per veure la caldera central de l'illa. La camioneta ens puja fins un
petit aparcament i per un túnel travessem la cresta del volcà. Es
surt a un mirador, a la paret mateixa del cràter, a un 850 metres
d'alçada. El fons, amb una quasi perfecte forma rodona, queda a 450
metres mes avall. Quedem corpresos per l'espectacle natural. Les
pluges han creat un petit llac, i les parets, molt dretes, son plenes
de plantes d'un verd tendre i luxuriant a contrast amb el fons negre
de les laves.
La
característica volcànica d'aquestes illes es sempre present i arreu. Una
matinada en “obsequia" amb un terratrèmol de força 4 i que
en fa quatre rèpliques mes. Del qual ens n'assabentem per la premsa
del dia següent... estàvem dormint al Menenes com a troncs i des
del vaixell no en varem captar absolutament res.
Estic
rebaixat de feina per fer la nostra pintada a la paret de
l'escullera. Cada dia hi dedico una estona, enfilat a la part alta
d'una escala de fusta, molt precària, que he trobat pel moll. Una
senyora gran, anglesa o americana, em vol contractar, tant si com no,
perquè ni faci una del seu barco. Ves per on! Potser hi faria la
primera pela aquí! Tinc que declinar-ho, ja estem fent els
preparatius per marxar i no em donaria temps a res. Si que, a corre
cuita en faig una de mes senzilla per als companys del “Rael”.
Que en quedi constància del pas!
Som al 27
de juny del 1985. Al mig dia reprenem la marxa. Desamarrem per ordre
invers a com estàvem abarloats. Primer surt el “Rael”, després
el “Menenes” i finalment el “Spirit of Victory” que estava a
tocar del moll. Organitzem un concert infernal amb tots el medis
acústics que tenim a bord. Trompetes, botzines, corns, pitos... Tot
Horta es deu haver assabentat del nostre comiat! Molts vaixells que
no podem identificar ens contesten i algun vehicle terrestre també.
Organitzem un bon guirigall! Hem deixat empremta... o ens ho
creiem...!
Ens dirigim
tots tres cap a la capital de les Açores, Ponta Delgada,
a l'illa de Sao Miguel. A on pensem fer el
darrer repostatge abans de fer l'ultim salt, cada u cap a la seva
destinació. El “Rael” a Galícia, el “Spirit
of Victory” a Vilamoura
(Portugal), i nosaltres que ens dirigirem al Mediterrà. Tenim una
previsió de vents petits de proa, i ens disposem per fer a motor les
150 milles que ens separen. Ara rai... per aquest trajecte no ens
preocupa el consum.
Aprofitem
la bona mar per a navegar en conserva(6) molt a
prop els uns dels altres. He dit a prop...? Massa... Algú se li acut
tirar quelcom al barco del costat. Aquell... no te res mes a mà i...
li tira un ou... Xaaaaaf... apa... la coberta feta un fàstic! A
siiiiiii...??? Queda immediatament iniciada, i sense declaració
prèvia, la guerra de los ovos. (Com han anomenat els
brasilers) Tots contra tots! Entre crits i rialles plouen ous per
totes les bandes. Rebem un impacte directe en plena santabàrbara;
just a al bell mig de la taula...l'esquitxada arriba a per tota la
cabina! L'armistici es produeix... quan acabem les existències!
Unes dotzenes d'ous ens han deixat les cobertes fetes una porqueria,
a punt per fer “velers arrebossats” i sense cap possibilitat de
fer-nos una bona truita. Serem rucs! I a mes ens hem buscat una bona
feinada; que en durarà tota la tarda. Això si... la pudor d'ous
serà permanent fins al cap del viatge. Cal trobar-hi la part
positiva, i es que... hem fet neteja a fons, fins a racons
impossibles, que bona falta ens feia.
L'endemà,
entrem a port a les dues de la tarda. Tant punt arribats hem anat a
fer gasoil i quedem abarloats i amarrats al moll comercial (per falta
de marina). Estem a poca distància del “Sagres”(7),
l'imponent vaixell-escola de Portugal que està de visita a la
ciutat. La Lola, que s'enrotlla molt be, fa que ens convidin a
visitar-lo i els oficials ens obsequien amb uns licors en el seu
menjador. Animats... els llancem un repte, entre tots. Com que
coincidim en la sortida que serà demà, ho farem tots a vela, i
veurem qui corre mes. Si el monstre d'acer o els nostres velers
lleugers.
El
dissabte, dia de St. Pere. Fem les darreres compres, (sobre tot...
ous) i ens gastem els últims escuts, que a partir d'aquí ja no ens
serviran. Sortim a les 12 per al desafiament. Els hem donat peixet...
han sortit dues hores abans! Hem vist les seves maniobres a port,
molt lentes. Quan som a la bocana, el podem veure a un parell de
milles... això si, amb tot el velam desplegat. Una estampa marinera
molt bonica i pintoresca. Bonic... bonic de veure!
Tenim un
vent de popa de 8 a 10 nusos que ens fa volar. Anem tots junts fin
l'extrem de l'illa, a partir d'allà cada u prendrà el seu rumb. El
“Rael” es desvia a babord i es dirigeix cap a Vigo, i es va
allunyant i perdent de vista. L'”S.of Victory” porta el mateix
rumb que nosaltres, però en Julio no es trobava gaire be i com que
el porta la Lola sola, no força gens el velam i es va quedant per la
popa. Prenem el testimoni; el repte queda per nosaltres. Estem tots
connectats per VHF i ens animem fer-los quedar be. La mar es alta i
llarga. Ha anat pujant el el vent i naveguem molt fort, a 7 nusos
mantinguts i planejades de fins a 10. Tota la tarda perseguint al
“Sagres” i ens hi anem acostant lentament, el seu rumb es
lleugerament diferent del nostre i es va apartant per el costat de
babord. Però... mai hauria pensat que aquella baluerna podia
mantenir aquella velocitat! Tots creiem que seria molt senzill... i
ens va fer suar per passar-lo, sort que ens ho varem prendre com una
regata i mai varem baixar la guàrdia.
He fet el
meu torn de timó quan ja era fosc. Encara puc veure els seus llums
de topall a la llunyania, vermell i verd en vertical. L'hem passat,
però ens ha costat quasi tota la tarda. Les dues meves hores de
guàrdia, s'han fet molt pesades. La mar, molt alta, exigeix estar
mol atent al timó i cal treballar a cada onada per evitar
l'entravessada. No es pot badar ni un segon!
El primer
d'abril, seguim a rumb amb bon vent i ens sorgeix un altre problema,
al vespre ens quedem sense bateries. La guerra dialèctica que va
seguir per radio a la guerra del “ovos”, ens va deixar les
bateries sota mínims. El motor principal no dona càrrega (per no
perdre el costum... l'alternador no rutlla). Provem amb el generador
de gasolina i no es vol engegar de cap manera. En Jano s'hi passa
hores intentant-ho, al cap d'avall s'emprenya molt i amb franquesa...
jo ja ho veia el generador a l'aigua! Els repetits intents fan que es
trenqui el mecanisme d'arrencada. Ens queda la corda al dits amb el
tirador. L'Herbert i jo, amb molta paciència netegem el carburador
que ha resultat estar molt brut, i oli en un llum! Torna a funcionar!
No hem recuperat la llum fins a mitja nit. No ens feia gracia estar
completament a les fosques i amb un trist fanalet de petroli per
indicar la nostra presencia. A la matinada ja hem recuperat totes les
bateries, i han quedat ben plenes.
Anem fent
camí. La darrera singlada, de migdia a migdia, portem fetes 160
milles, a una mitjana de 6,8 nusos que donem per ben bons. A les
12:30 HRB estem situats a: l= 36º33,6'N i L= 18º43,7'W. El 2 de
juliol, podem comunicar amb el “S.Victory” que fa de pont i ens
dona noticies del “Rael”, per tant, tots tranquils i tots
informats que tot-hom segueix sense novetats. El “S.Victory” està
situat a l=37º10'N i L=14º40'W. Comparem amb la nostra situació i
el tenim unes 60 milles per el traves de babord i a unes 30 m. per la
popa. El baròmetre a anat pujant, de 1004 mb. a 1016 mb. el vent
ens ha rolat del SW al NNW i ara naveguem de traves a 6,5 nusos. La
mar ha baixat una mica i es fa mes còmoda de passar. La darrera
singlada ens dona 173 milles. Un mercant que ens ha creuat ens
informa que l'estret de Gibraltar està be (ell hi devia passar
ahir).
3 de
juliol. Rumb a l'Estret de Gibraltar. Tinc una anotació de havent
sopat. Ara tenim 20 nusos de vent i portem una escora important, la
vida a bord s'ha fet incòmoda. Volem de 7,5 a 8 nusos, i fem molt
camí.
El 4 de
juliol entrem a la “civilització” i deixem els espais oberts... infinits de la mar. Estem a unes 48 milles de
Punta Tarifa. Encara no veiem terra ni cap far, però el tràfec es
cada vegada mes intens. Ens creuem amb vaixells de totes classes. La
badia de Cadis es com un embut gegant i tot passa per aquí. Un
transmediterrània ens passa a poca distància, es el “Manuel de
Soto”, deu anar a Canàries? També ens visita un helicòpter de la
RAF que dedica una estona per observar-nos. Quedem ben eixordats...
coi de britànics!
El tràfec
per la radio es molt intens. El canal 16 treu fum. Casualment
escoltem el port de Vilamoura que dona instruccions al “S.Victory”
però no podem escoltar les seves respostes. El vent s'ha obert una
mica i ens millora les condicions de navegació. No hem tocat el
motor des de les Açores. Ideal! Calculem passar l'estret demà al
mati. Va... va... va... que ja quasi hi som!
5 de
juliol, Port de Barbate. (I tal com està anotat) “Hem acabat
com el rosari de l'aurora!” Ahir a mitja nit encara tot anava
be. De prompte, el bon vent del NNW cau de cop i ens salta una
ventada de proa de 35/38 nusos. (El típic “temporal de levante
en el Estrecho” dels partes)
Hem de sortejar mercants a cada moment, mantenim el motor engegat per
ajudar-nos amb les maniobres. Hem reduït la major al mínim prenent
dues faixes de rissos i hem arriat el gènova. La visibilitat s'ha
reduït molt. I... comença una nit infernal! Per al meu torn de
guàrdia, de 2 a 4 de la matinada, em desperta l'Herber (que sempre
em precedeix) amb la mà freda i molla, ostres... amb lo be que
estava en els braços de Morfeu. Em costa trobar el meu equipament
per sortir a fora... es clar!... la meva jaqueta d'aigua està
cobrint el generador a la banyera... tinc que buscar-ne un altre. La
mar ja es molt violenta. Els cops son molt forts i constants. L'aigua
ens passa per sobre molt sovint. Tot comença a quedar moll. Sortir a
coberta es un trauma al que tinc que enfrontar-me com puc.. A crits,
l'Herbert em diu que vigili un mercant que tenim a popa. Òspa! Està
a menys de 200 metres! Ni l'havia vist... tinc les ulleres molles i
entelades. Avança molt lentament, contra mar, i triga mes mitja hora
per avançar-nos. El camí real que fem (segons el GPS) no arriba
als 3 nusos. Una misèria... aixis no acabarem mai!
La mar s'ha
fet molt grossa, les ratxes passen de 40 nusos i com que la corrent
de l'estret va en direcció contraria, cap al Mediterrà, encara
s'aixeca mes mar. I la punyetera tendència del Swan a punxar les
onades fa que moltes ens passin per sobre. Submarí... o vaixell de
vela! Amb tot, la seva noblesa fa que es manté governable i anem
passant com podem.
A quarts de 4, comença
a clarejar per l'horitzó. Veig quatre llambregades per la proa.
Òndia! es el far d'Espartel... anem de caps a l'Africa! Portem el
R=122º i ens cal fer una bordada. Toco la trompeta i surt en Joca a
coberta mig adormit. Entre els dos fem el canvi de rumb, ell
s'encarrega de les burdes volants(8). Ara anem al
R=060º. Comencem un ball de bordades tot esquivant els mercants que
van i venen per l'estret. Es com un malson. Els fars d'un costat i
l'altre s'alternen per la proa. S'ha acabat el descans i tot-hom ja
es a coberta. Creuem varies vegades les línies de navegació del
dispositiu de separació de trànsit de l'estret(9)...
saltant-nos tota la normativa internacional! Algun toc de sirena ens
ho recorda. No podem fer-hi res, simplement sobreviure a la rasca que
ens hem trobat. Quina benvinguda! Tots els dimonis de la mar estan
concentrats aquí!
Davant
l'impossibilitat d'avançar, quan es fa clar, en Jano, amb bon
criteri, decideix donar rumb al port de Barbate. Identifiquem els
fars de Punta Paloma i de Punta de Gracia. Per tant hem de recular
lleugerament, cosa que agraïm. Ens hi apropem amb molta precaució.
El “Rael”, en l'anada, va embarrancar en un banc de sorra per
aquesta zona, i no disposem de cap carta amb prou detall per
esquivar-ho. Tothom pendent i vigilant.
Arriem la
major i entrem per un canal abalisat que ens apropa al moll. Son
quarts de 9 del mati. Un oficial de marina ens indica que abarloem a
uns pesquers. Fem un bon esmorzar, traiem a coberta tot l'equipament
mullat per assecar-lo. Ens donem un bon descans i una bona dutxa a
bord. Generosament, ja no ens cal estalviar l'aigua dolça i ens
podem treure la sal acumulada al damunt.
Jo, que ja
porto un retard de mes de 30 dies al que tenia previst al iniciar
l'aventura, em proposo tornar a casa per el medi mes ràpid que pugui
trobar. En parlem amb els companys, i no hi veuen inconvenient. Ells
tenen previst, descansar a fons, reposar els queviures, el
combustible i emprendre la marxa tant punt s'acabi el temporal de
llevant. (Encara trigaran mes d'una setmana en arribar al port
d'Aiguadolç a Sitges, on el Menenes i te la seva base).
He acabat
la meva aventura de travessar l'atlàntic. Fem un bon comiat, amb un
dinar de totes les delicatessen que fa
temps que no tastem. Gambes, pernil, cafès, faries. Acabem la festa
a les tantes... tancant amb els cambrers una petita discoteca del
poble. De matinada intentem tornar a bord. Quasi ho aconsegueixo... i
em quedo a dormir la mona al costat d'un motor Caterpillar de color
groc. Imagino que hi havia l'escotilla oberta i.... Ningú a arribat
a bord... Algú, encara mes enrederit, s'ha quedat en algun reco del
moll. Coses de mariners? Es possible... però... juro que mai mes ho
he tornat a fer! No us penséssiu que...
Amb bus fins a
Cadis, i amb un internacional fins a Girona. Fi de l'aventura.
Epíleg. En
Jano torna als seus afers, a Sitges. Jo als meus a Girona. En Joca
s'ha buscat un altre vaixell per recórrer la Mediterrània. L'Herbert,
s'instal·la a casa per un mes... fa turisme per la zona i després
continua viatjant per Europa, que era el seu projecte inicial.
Publicat al nº 26 de l'Exocetus Volitans de l'any 2013
NOTES i ACLARIMENTS
1- Abarloar-se.
Amarrar-se de costat entre dos o varis vaixells
i el moll.Per falta d'espai en el port.
2- Cafe Sport. (Bar de Peter) Una vertadera
institució per a tots el navegants, i que funcionava (funciona ?)
com a base per a tot. Oficina de canvi de monedes, telefon public,
borsa de tripulants, bustia per enviar i adreça per rebre correu.
Amb una tertúlia inacabable per a tothom. Fins hi tot, els penjats
de la vida hi podien rebre ajuda. El petit local i estava recobert
amb records de tos el vaixells que hi passaven, i amb el sostre
farcit de totes les banderes i gallardets imaginable.
3- Julio
Gargallo.
Asturià de Gijón. Navegant des dels 12 anys. Esportista múltiple,
famós conductor de rallyes (i trinxador de Porsches), pilot
d'aviació, etc. Exercia de consol a Anglaterra, on viu. Entre el
1976 i el 79 renuncia a tots els seus càrrecs i es dedica a navegar
amb un veler de dos pals de 10 metres. Fa tot el Mediterrà i dona
la volta a Anglaterra a vela. Mentrestant projecta i acaba el seu
futur veler l'“Spirit
of Victory”
de 17.5 metres. El 1979 salpa de Cowes
i fa mes de 11000 milles en un any, que relata en el seu “10000
millas
por el Atlántico”
El 1981, inicia una volta al mon, en la que inverteix mes de 4 anys.
La nostra trobada correspon al seu retorn.
Posteriorment i havent perdut el contacte, no n'he sabut mai res
mes.(Ni per Internet en que tot s'hi troba). En conservo, dedicat,
el llibre esmentat, i un bon record de la trobada.
4- “Veneno”.
Es el malnom que en Julio Gargallo i la Lola han donat a en Carlos
da Rosa Barcelos. La seva tarja en diu “Oficial de Baleia” Es el
darrer patró de les baleneres que hi havien a Faial i que fins fa
poc encara les caçaven a vela i a rem. Tant sols utilitzaven una
embarcació a motor per remolcar-les. Amb aquest sistema tenien el
reconeixement internacional i autorització per continuar amb les
seves captures, já que no en delmaven els agrupaments, com passa
amb els moderns sistemes mecanitzats. Es va acabar l'activitat per
la poca rendibilitat i l'esforç que requeria. L'home es un pou de
ciència marinera i amb una munió d'anecdotes que en fan una
conversa molt agradable i divertida.
5- Sobre Faial i els seus habitants. Vaig tenir l'oportunitat de tornar a les Açores l'any 2002. 17 anys mes tard, amb un grup d'amics. Evidentment tot havia evolucionat. El port era diferent, als aventureiros els dirigien a una àrea preparada, tipus club nàutic; i les típiques pintades de recordatori es feien en una altre part. Concretament, en els blocs de l'escullera... ja no era el mateix. Es mantenia, però, la cordialitat i amabilitat dels seus habitants, amb el seu tarannà tranquil. Encara l'influencia exterior i el turisme (poc massificat que tenien) no els havia malejat. Els preus si que ja s'acostaven molt mes als nostres.
6- Navegar en conserva. Es diu de navegar plegats
dos o mes vaixells per tal d'ajudar-se o defensar-se mútuament. En
el nostre cas, per fer-nos companyia.
7- NE
Sagres.
Vaixell-escola de
la marina portuguesa. Construït el 1938 a Hamburg, per la marina de
guerra alemanya. Capturat el 1945 per els americans es cedit al
Brasil el 48 que l'anomena “Guanabara”.
El 1962 es adquirit i reformat per a la Marina Portuguesa amb el nom
actual “Sagres” (tercer amb el mateix nom) per a la instrucció
de cadets de marina. Fa 90 metres d'eslora, 12 mts. de mànega i
cala 6,2 mts. I desplaça 1940 tones. Va aparellat de bricbarca i
porta una tripulació de 243 persones, entre alumnes i oficials.
Sagres.
Es el nom del cap mes meridional de Portugal que s'endinsa a l'Atlàntic,
amb un far de 1r. ordre
8- Burdes
volants.
Element de cap o cable que porten alguns velers, que connecten
l'extrem del pal amb la popa mitjançant un aparell que es pot tesar
i amollar de manera ràpida. Obligant, a cada bordada, amollar el
que quedarà a la banda de sotavent i tesar ràpidament el que
treballarà a sobrevent. Un problema afegit en el nostre cas, perquè
requereix sempre dos tripulants i fer la maniobra amb llestesa, per
no fer perillar el pal.
9- Dispositiu de separació de tràfec. Es un
sistema virtual, que dona unes línies de separació o carrils de
circulació i que obliga als vaixells a separar-se els que van en un
sentit o dels que van en el contrari per evitar els abordatges. Son
les autopistes del mar. Es utilitzat en estrets i en alguns caps
importants, de molt de tràfec marítim. La península ibèrica
disposa de tres; Tarifa, Cap de Gata i Finisterra. Entre tots,
suporten un trànsit de 150.000 vaixells any. La
seva reglamentació permet que siguin creuats, sempre que es faci
perpendicularment, en angle recte al sentit de circulació i donant
prioritat als que circulen al llarg i per el carril correcte. Res a
veure amb les nostres maniobres forçades per la situació en que
ens varem trobar.
